Científics dissenyen un nou concepte de mapamundi pla que minimitza distorsions

Els professors J. Richard Gott i Robert Vanderbei van treballar amb el professor de Drexel David Goldberg per crear un nou mapa revolucionari: un disc de dues cares que pot lliscar-se dins d'un llibre de text o apilar-se ordenadament per al seu emmagatzemament. Proporciona distàncies més precises que qualsevol mapa pla existent, mentre manté les distorsions visuals al mínim.

Durant segles, els cartògrafs s'han centrat en com mostrar amb precisió el nostre planeta rodó en qualsevol altra cosa que no sigui un globus.

Ara, segons un comunicat de la Universitat de Princeton, una reimaginació fonamental de com poden funcionar els mapes ha donat com a resultat "el mapa pla més precís mai creat", obra d'un trio d'experts en mapes: J. Richard Gott, professor emèrit d'astrofísica a Princeton i creador d'un mapa logarítmic de l'Univers descrit una vegada com "possiblement el mapa més al·lucinant fins a la data"; Robert Vanderbei, professor d'investigació d'operacions i enginyeria financera que va crear el mapa de resultats electorals "Amèrica porprat"; i David Goldberg, professor de física a la Universitat de Drexel.

El seu nou mapa té dues cares i és rodó, com un disc de fonògraf o un LP de vinil. Com molts desenvolupaments radicals, sembla obvi en retrospectiva. Per què no tenir un mapa de dues cares que mostri ambdós costats del globus? Trenca amb els límits de les dues dimensions sense perdre cap de les comoditats logístiques -emmagatzemament i fabricació- d'un mapa pla. "Aquest és un mapa que pot sostenir a la mà", va dir Gott.

En 2007, Goldberg i Gott van inventar un sistema per puntuar mapes existents, quantificant els sis tipus de distorsions que poden introduir els mapes plans: formes locals, àrees, distàncies, flexió (curvatura), asimetria (desviació) i talls de límits (espais de continuïtat). Com menor sigui la puntuació, millor: un globus terraqüi tindria una puntuació de 0,0.

"No es pot fer que tot sigui perfecte", va dir Gott, que també és un alumne graduat de Princeton el 1973. "Un mapa que és bo en una cosa pot no ser bo per representar altres coses". La projecció de Mercator, popular a les parets de les aules i utilitzada com a base per als mapes de Google, és excel·lent per representar formes locals, però distorsiona tant les àrees de la superfície a prop dels pols nord i sud que les regions polars generalment simplement es tallen.

Utilitzant les seues mètriques, la projecció de mapa pla millor coneguda anteriorment va ser la de Winkel Tripel, amb una puntuació Goldberg-Gott de 4,563. Però això encara tenia el problema de "tallar els límits" de dividir l'Oceà Pacífic i crear la il·lusió d'una gran distància entre Àsia i Hawaii.

Clarament, es necessitava un enfocament completament nou. "Estem proposant un tipus de mapa radicalment diferent i vam vèncer Winkel Tripel en tots i cada un dels sis errors", assegura Gott. La inspiració li arribà de la seva tasca amb políedres: figures sòlides amb moltes cares.

Els mapes polièdrics no són res nou: el 1943, Buckminster Fuller va dividir el món en formes regulars i va proporcionar instruccions sobre com plegar-lo i acoblar-lo com un globus polièdric, però si bé podia protegir les formes dels continents, Fuller va destrossar els oceans i va augmentar moltes distàncies, com entre Austràlia i l'Antàrtida.

En un article recent, Gott va començar a considerar els "políedres de sobre", amb formes regulessis enganxades una després de l'altra, la qual cosa va portar a la idea revolucionària del mapa de doble cara.

Pot mostrar-se amb els hemisferis oriental i occidental en els dos costats, o en l'orientació preferida de Gott, els hemisferis nord i sud, la qual cosa permet convenientment que l'equador corri al voltant de la vora. De qualsevol manera, aquest és un mapa sense talls de límits. Per mesurar distàncies d'un costat a l'altre, pot utilitzar una corda o una cinta mètrica que s'estengui d'un costat a l'altre del disc, va suggerir.

Aquest mapa de dues cares té errors de distància més petits que qualsevol mapa pla d'una cara; el rècord anterior va ser un mapa de 2007 de Gott amb Charles Mugnolo, un alumne de Princeton de 2005. De fet, aquest mapa és notable per tenir un límit superior en els errors de distància: és impossible que les distàncies estiguin desviades en més de +/- 22,2%. En comparació, en les projeccions de Mercator i Winkel Tripel, així com en d'altres, els errors de distància es tornen enormes en atansar-se als pols i essencialment infinits des dels marges d'esquerra a dreta (que estan molt separats al mapa però directament adjacents al globus). A més, les àrees a la vora són només 1,57 vegades més grans que en el centre.

El mapa pot imprimir-se d'endavant cap enrere en una sola pàgina de revista, llest perquè el lector el retalli. "Una capsa prima podria contenir mapes plans de doble cara de tots els planetes i llunes principals del sistema solar", va dir Gott, "o una pila de mapes de la Terra que brindin dades físiques, límits polítics, densitat de població, clima, idiomes, viatges d'exploradors, imperis en diferents períodes històrics o continents en diferents èpoques geològiques".

Fins on ells saben, ningú no ha creat mapes de doble cara amb una precisió com aquesta. Un compendi de 1993 de gairebé 200 projeccions de mapes que daten de fa dos mil anys no va incloure cap, ni van trobar patents similars."El nostre mapa se sembla més al globus terraqüi que altres mapes plans", va dir Gott. "Per veure tot el globus, cal rotar-lo; per veure tot el nostre mapa nou, simplement cal donar-li la volta".