Keita Baldé sobre la seua ajuda als temporers de Lleida: “Qui sóc jo?"

“Qui sóc jo?”, es pregunta Keita Baldé quan se'l qüestiona per la seua ajuda el juny de 2020 a temporers de la fruita de Lleida que dormien al carrer. El futbolista, que actualment juga en la posició de davanter a l’UC Sampodria recurrentment s’és preguntat això, ja que, més enllà de la seua iniciativa, no aconsegueix veure accions dels governants i principals agents polítics per resoldre un problema que probablement, i de seguir fent cas omís, torni a repetir-se en els propers mesos.

I és que el juny passat, el futbolista va decidir pagar l’allotjament a 80 temporers de la fruita que, fins el moment, dormien als carrers de la ciutat. Aquesta acció no va passar inadvertida, i es va convertir en un acte solidari que va aconseguir donar la volta al país.

“Porto més temps a Itàlia que a Espanya i he d’anar jo des de Mònaco per solucionar un problema a Lleida. Imagina’t! Si jo no hagués vist aquest vídeo res no hauria canviat. Hi ha una cosa que no va bé... Qui sóc jo? Si sóc un mocós de 25 anys jugant a futbol!”, va reflexionar aquest dimecres durant una roda de premsa virtual.

“Resem perquè surti un altre Keita amb la intenció d’ajudar? És un tema d’organització i de voler fer, si no hagués sortit jo, aquest tema no hauria sortit a la llum... Ningú no el mira, ningú no li dona importància. Cal buscar més solucions.”, va prosseguir.

La conferència de premsa del futbolista va ser amb motiu de l’estrena del Informe+ titulat 'Hermanos', en el qual el futbolista, nascut a Catalunya, de pares senegalesos i criat al Barcelona, explica com va decidir actuar quan es va assabentar de la situació dels temporers de Lleida, una localitat que coneix bé.

Davant d’aquest fet, l’explicació és senzilla; tot té el seu origen a les xarxes socials. Keita va topar amb un vídeo de l’actor i cineasta Paco León juntament amb Serigne Mamadou, temporer a Lleida que denunciava les dures condicions en el dia a dia del seu col·lectiu.

El futbolista es va disposar a parlar amb ell per telèfon i aquesta conversa li va obrir els ulls; “si et dic la veritat, no era conscient fins aquell moment. Després de veure aquest vídeo ho vaig entendre. Porto molts anys fora d’Espanya i no sabia gaire bé que això realment era així”, va assegurar.

Per això, Keita va assumir el cost de l’habitatge, menjar i roba emprada pels temporers. Encara que assegura, va ser amb l’allotjament amb el que es va trobar veritables, i inesperades, dificultats: “vam topar amb pedres malgrat tenir els diners. El més important era on poder ser i on poder dormir, i es va allargar una mica perquè no trobàvem el lloc. Que et trobis pedres al camí quan vols ajudar realment et fa pensar sobre com estem ara mateix”.

Sorprenentment, davant d’aquesta situació, el futbolista prefereix evitar utilitzar el terme racisme, però sí que li provoca incertesa; “m’agradaria anar amb deu amics meus de pell negra i intentar llogar unes quantes habitacions d’hotel i veure si em diuen sí o no, a veure si em miren la pell o l’aspecte que tinc. Llavors allà els faria la pregunta de per què ens van dir que no a l’estiu. M’agradaria veure què em respondrien. Si entro jo amb una bona jaqueta, un bon cotxe no hi hauria problema, no els importaria que fos negre. Ara bé, i si entra un jornaler amb una jaqueta trencada?”.

D’aquesta manera, el futbolista es va mostrar proper, realista i sense embuts al llarg de la xarrada, alhora que es va mostrar aliè a la figura del futbolista despreocupat amb allò que ocorre a la societat, a la seua bombolla. Almenys, i segons les seues declaracions, ell no és així.

“Fora del camp jo provo de viure una vida molt tranquil·la, amb les coses bàsiques del dia a dia perquè no vull sortir de la realitat. Vull una vida tranquil·la, de salut, que la meua gent estigui bé... Aquesta és la vida real, la d’algú que s’aixeca a les 7 del matí a treballar,” va comentar.

"Nosaltres som uns privilegiats i cal aprofitar-ho. Quan torno a aquest contrast de ser al vestidor d’un equip de futbol ho dono tot perquè em sento un afortunat. Què passa quan al vestidor veig algú trist? De vegades estem tristos per algunes ximpleries, Potser els problemes reals de la vida són d’altres?”, va continuar.

El cas de Keita Baldé resulta especialment curiós. Ell va arribar a Itàlia (un país que encara ara com ara segueix vivint episodis de racisme) amb 16 anys; “és fotut quan veus aquest tipus de coses. Encara al 2021 veus certes coses que et deixen apagat, sense ganes de fer res. Veus tantes injustícies al voltant del món i penses que passen més coses dolentes que bones, però intentes sempre ser positiu... Intentes fer el que un pot perquè he crescut així. Quan veus totes aquestes injustícies et quedes trist i intentes tirar cap a davant”, va afirmar.

“Es tracta de transmetre els teus somnis. Vaig fer allò de Lleida perquè el dia de demà un altre ho farà” va finalitzar, confiat.