Jordi Sánchez: "He sortit (de la covid) amb cruiximents fins a les orelles"

Vint-i-quatre dies amb les seues vint-i-quatre nits van ser els que l’actor Jordi Sánchez va estar "adormit" i intubat en la Unitat de Cures Intensives (UCI) d’un hospital de Madrid per una pneumònia agreujada pel coronavirus, una malaltia que l’ha recalcat físicament però que l’ha fet sentir un afecte del públic que mai no hagués imaginat.

En despertar d’aquells dies d’al·lucinacions, segons explica en una entrevista telefònica amb Efe, el seu telèfon i les seues xarxes estaven atapeïts de milers de missatges d’éssers estimats i de seguidors que desitjaven una ràpida recuperació a l’actor (Barcelona, 1964), popular pel seu paper d’Antonio Recio en "La que se avecina".

Després de gairebé tres dècades pujat als escenaris (ha escrit una desena d’obres de teatre), de participar en una trentena de pel·lícules i d’altres tantes sèries, Sánchez presenta ara "Nadie es normal" (Planeta), el seu segon llibre de relats amb què mostra la seua passió per l’escriptura.

Pregunta: Com es troba?

Resposta: Em trobo bé, la veritat. Ja estic a casa meua, que és el que desitjava amb més ganes. He d’anar al fisioterapeuta perquè m’he quedat fluix, però camino bé, compraré tots els dies, me’n vaig a la muntanya. Faré un parell de mesos de descans i d’exercici per estar en l’estiu al 100 %.

P: De tot el que va passar en la seua absència, què és el que més el va sorprendre en despertar?

R: Jo no vaig pensar mai que l’afecte de la gent que no conec, dels seguidors de la sèrie, m’arribés a tocar tant. Et despertes i tens el telèfon al màxim i les xarxes socials també. A part dels missatges dels amics i coneguts, que són molt emotius, també et manen missatges molt llargs gent que només t’ha vist a través de la televisió.

P: Diuen que una experiència així porta sempre una cosa bona?

R: La gent et diu que surt reforçat d’això i bo, no sé, jo he sortit amb cruiximents fins a les orelles. Sí, t’adones, la qual cosa per a alguna cosa la tens, que hi ha coses molt importants com a disfrutar de la teua família. Vius amb l’estrès de fer dos pel·lícules alhora, però al final tampoc no té molt sentit si has fet 20 o 21, tampoc no és tan important. T’adones que hi ha altres coses, sobretot pels missatges dels amics.

P: Parli’ns de "Nadie es normal", el segon llibre que publica.

R: Des del principi del meu ofici he escrit i he actuat. Primer per a la meua companyia, tinc deu obres publicades i he escrit o coescrit amb altres persones. El que passa que l’escriptura queda a un segon pla perquè el que es veu és a l’intèrpret, però ho he fet tota la vida.

P: I aquest títol?

R: Ens passem la vida intentant ser com els altres, assemblar-nos a la resta per no fer el ridícul, per no sortir de la norma. Però ningú no és igual que el seu veí. Cadascú és com és i el concepte friki hauria de desaparèixer perquè tots som una mica frikis. Al meu barri, on tots volien ser o metges o mecànics, jo que volia ser actor era una raresa. A mi em cridaven "payasín", amb afecte, però m'ho deien. Tothom es vol semblar a la resta per no sentir-se ridícul i moltes vegades la gent es creu que és una bèstia rara i per a res, cadascú no enfoca la vida, la sexualitat, la parella i el treball com vol i té tot el dret.

P: Diuen en el pròleg del llibre que vostè té una mirada especial per observar la realitat?

R: M’encanta observar, escoltar converses o que m’expliquin coses. Jo soc molt de barri. M’he criat bastant al carrer al barri de Montbau. A partir d’allà el que més m’agrada és crear personatges. El llibre té històries més personals, altres de menys personals, d’altres gens personals que poden ocupar des de cinc línies a deu pàgines, són històries aïllades que no han de veure unes amb les altres.

P: Tornant al tema de la covid, ha canviat la seua visió de la pandèmia després de la malaltia?

R: Jo m’he portat molt bé i la màscara no me la treia per a res. Aquest rotllo dels negacionistes no el comparteixo. Aquí hi ha un virus que ens està picant a tots i que s’està carregant a molta gent. Jo m’he cuidat molt però m’ha tocat. Just en el rodatge de la sèrie "Señor dame paciencia" és on més m’han mirat amb lupa, amb els bastonets tot el dia pel nas, és on he agafat això. Al final et treus la màscara per rodar i et pots encomanar, però com demanaràs que vacunin els actors si no han vacunat els ancians?

P: I què estableixi en veure les imatges de Madrid, amb milers de persones de festa al carrer?

R: Doncs que no avançarem, no hi ha manera. Jo entenc que t’agafa amb 20 anys això i és una feina, perquè tot el dia amb la màscara? Fins i tot jugant a futbol, però tantes festes i tots els francesos que han entrat? És terrible perquè no acabarem mai.