És perillós el mercuri en el peix?
Això és el que has de fer si se't clava una espina de peix al coll
El peix és un aliment essencial en una dieta completa i equilibrada: aporta energia, és una font de proteïnes d’alt valor biològic, contribueix a la ingesta de nutrients essencials com el iode, el seleni, el calci i les vitamines A i D i proporciona àcids grassos omega 3 i pocs àcids grassos saturats.
No obstant, l'Agencia de Seguridad Alimentaria (AESAN) ha alertat en diferents ocasions de la presència en diferents peixos de mercuri, un metall pesant que pot ser molt tòxic. Les recomanacions de consum d’AESAN són restrictives amb algunes espècies de peix i, en particular, per als grups de població més vulnerables: dones embarassades i nens. Així, recomana que dones embarassades o en lactància i nens de 0 a 10 anys no consumeixin espècies amb alt contingut en mercuri i únicament prenguin 3 o 4 racions a la setmana d’espècies amb contingut mitjà i baix.
Els nens de 10 a 14 anys haurien de limitar a 120 grams al mes el consum d’espècies amb alt contingut en mercuri i a 3 o 4 racions setmanals el de les espècies amb contingut mitjà-baix. Pel que fa a la població general, es poden consumir 3 o 4 racions setmanals d’espècies amb alt contingut en mercuri, procurant alternar entre peix blanc i blau.
La Organización de Consumidores y Usuarips (OCU) ha mesurat la quantitat de mercuri present en els peixos i mariscos més consumits mitjançant més de 100 anàlisis de productes majoritàriament frescos, però també congelats i en llauna. La majoria dels productes analitzats presenten nivells baixos de mercuri: entre ells, els mol·luscos bivalves com musclos i cloïsses, els cefalòpodes com els pops i calamars, els crustacis com els llagostins i espècies de peix com salmó i llenguado. Tanmateix, la concentració és alta en la tonyina roja, el peix espasa i els taurons tintorera i marraix, tots ells peixos predadors, de gran mida i longeus. També s'ha destacar que el nivell mitjà de mercuri és menor als productes d’aqüicultura que en els de pesca.
Contingut baix
: Bacallà, anxova/seitó, areng, escopinya, verat, calamar, gambeta, cranc, carboner, carpa, calamarsó, cloïssa, xoco/sípia, escamarlà, daurat, gamba, llagosta, llagostí, llenguado europeu, llobarro, musclo, lluç/llucet, navalla, pop, minúcia, salmó, sardina, truita.
Contingut elevat
: Tonyina roja, tauró, mussola, tintorera, lluç de riu.
En general, convé escollir peixos menys proclius a la contaminació amb mercuri, especialment peixos de talla petita, no predadors. Els predadors que viuen més anys són els que acumulen més quantitat de mercurio.Los adults sans no haurien d’abusar d’aquests peixos, com la tonyina roja, el peix espasa, l’emperador o alguns taurons com la tintorera o el marraix, que poden contenir alts nivells del perillós metilmercuri. És important alternar aquests peixos amb altres de menys contaminats: orada, sardines, llenguado, truita, salmó...
La població més sensible, els nens i les dones que desitgin quedar-se embarassades, ja ho estiguin o es trobin en període de lactància no haurien de menjar peixos grans, com el peix espasa, les diferents espècies de tauró o la tonyina roja.
Per què es contamina el peix amb mercuri?
L’activitat humana aporta grans quantitats de mercuri al medi ambient a través de la incineració de residus sòlids, la utilització de combustibles fòssils o l’ús en les indústries d’aquest metall. Les plantes i els animals es contaminen amb mercuri a través del medi ambient, i el metall es transfereix i acumula al llarg de la cadena tròfica. En el cas de l’home, el consum de peix constitueix la font més gran d’exposició a aquest contaminant. El mercuri passa als peixos mitjançant l’alimentació, de manera que els peixos més depredadors, que també són els més grans, acumulen més quantitat.
El mercuri pot induir efectes tòxics en alguns òrgans|orgues i sistemes, com el nerviós, els ronyons, el fetge i els òrgans|orgues reproductius, però el més perillós és el neurotòxic: els seus efectes sobre el desenvolupament neuronal estan considerats el problema de més rellevància, i el període d’exposició durant l’embaràs, el més sensible.
