Elles també van agafar el fusell

Les 1.195 milicianes antifeixistes que van partir al front des de Catalunya i que protagonitzen el llibre Les combatents (Rosa dels Vents), de Gonzalo Berger i Tània Balló, apareixen referenciades en arxius de l’exèrcit de l’època. “Segur que hi va haver més combatents, però encara no les hem localitzat.

Totes les que apareixen al llibre tenim acreditat que van formar part de l’exèrcit republicà perquè figuren en documents”, matisa Berger. Van ser dones que van prendre partit de manera molt conscient.

“La idea que les milicianes eren noies joves i impulsives que van seguir els seus nòvios no s’ajusta amb la realitat”, explica Balló. “La mitjana d’edat deu atansar-se als trenta anys i moltes eren mares de família”, afegeix.

Entre aquestes combatents s’ha seguit el rastre de, com a mínim, set lleidatanes: Sílvia Castell Miquel, de Menàrguens; Antònia Barnola Vila, d’Agramunt; Natividad Balany Aviñó, de Lleida; Rosita Caparrós Mañach, de Bescaran; Marina Torres Munt, de Lleida; Teresa Duaygües Nebot, de la Seu d’Urgell, i Rosa Vinós Ciurana, de Lleida. No eren infermeres ni van assistir des de la rereguarda, sinó que van participar activament en la lluita armada.

Tanmateix, gairebé totes van ser oblidades. “L’heroisme és una visió masculina.

Molt poques van explicar que havien anat a la guerra i algunes de les famílies amb les quals hem contactat no en sabien res”, subratlla Balló..

Algunes trenquen motllos. És el cas de Pepita Laguarda Batec, que treballava en una pesca salada de Barcelona i militava a la CNT.

El 15 d’agost del 1936 va partir cap al front d’Aragó. “Si tu hi vas, jo també hi aniré”, li va dir el seu nòvio, Juan López Carvajal, que es va allistar “per no ser menys”, segons va reconèixer anys més tard a les seues memòries.

Dos setmanes després d’entrar en combat, una bala va tocar la Pepita i li va causar la mort. Josefa Inglés Gomila és una altra de les milicianes que no encaixen en els estereotips preconcebuts.

Era mare de dos nens petits quan se’n va anar a la guerra amb el marit. Ell va morir poc després i ella va seguir lluitant formant part de la unitat de blindats. L’abril del 1937 la van capturar i la van afusellar.

algunes de les lleidatanes que van fer la guerra

Històries de dones invisibilitzades

Al llibre Les combatents, es recullen històries de dones anònimes, però també d’icones que van caure en l’oblit, com Natividad Yarza, la primera alcaldessa d’Espanya. Amb vuitanta anys feia de planxadora per pagar-se el lloguer. Va morir a l’exili el 1960. Marina Ginestà, la noia del fusell fotografiada a la terrassa de l’Hotel Colón de Barcelona en una imatge mítica de la Guerra Civil, va veure la imatge per primera vegada quan ja tenia vuitanta-nou anys.

Un documental revela a una família de Lleida què se’n va fer d’una tieta

El documental Milicianes, a partir d’una investigació de Tània Balló, Gonzalo Berger i Jaume Miró, va descobrir a una família de Lleida què se’n va fer d’una tieta que va desaparèixer el 1936, amb només vint anys. Durant vuitanta anys van creure que Teresa Bellera Cemeli es va ofegar en un naufragi.

Però la jove no va morir al mar. Va pujar a un vaixell per lluitar contra el feixisme el 16 d’agost del 1936, quan cent dones de les Milícies Feministes van partir del port de Barcelona per alliberar l’illa de Mallorca a les ordres del capità Alberto Bayo.

El 3 de setembre Bayo va rebre l’ordre de retirada immediata i va oblidar desenes de combatents republicans, que serien detinguts i afusellats tan sols dos dies després. Entre ells, cinc milicianes, que van ser torturades i violades abans de morir.Els franquistes van fotografiar les cinc dones poc abans d’assassinar-les.

Totes portaven un braçalet de Creu Roja perquè els dies previs a la detenció van treballar en un hospital de sang. Aquesta foto i un diari anònim escrit per una d’elles van ser el punt de partida d’una investigació que va aconseguir identificar aquests rostres en blanc i negre.

“Durant més de 80 anys els havien arrabassat fins i tot el nom”, es queixava la lleidatana Carla Bellera, neboda neta de la Teresa. La miliciana que mira fixament la càmera a la foto de l’esquerra és l’única que no es va poder identificar.

Paradoxalment, és l’autora del diari, clau en la investigació. Al seu costat, Teresa Bellera Cemeli, la família de la qual es va traslladar a Lleida després de la guerra.

A continuació, les germanes Daria i Mercè Boxadé. A la dreta, Maria García que, amb 53 anys, era la més gran del grup.