La tragèdia de Biescas 25 anys després

Res feia sospitar la tarda del 7 agost de 1996 als més de sis-cents estiuejants que passaven uns dies al càmping Las Nieves de Biescas (Osca) que el fosc cel amenaçador sobre ells esdevingués una tragèdia que, 25 anys després, encara impregna de fang i dolor l’ànima dels supervivents.

La major part de les famílies van córrer a refugiar-se a les seues tendes del que creien anava a ser una forta tempesta, sense saber que moltes d’elles estaven ubicades en el con de dejecció del barranc de l’Arás, un torrent ubicat a la muntanya sota la qual es localitzava el càmping i que ja havia demostrat un comportament violent unes dècades abans.

A la gegantina caldera del barranc es va produir llavors una tempesta amb registres entre 200 i 250 litres per metre quadrat que van arribar fins els 500 durant alguna cosa més de 8 minuts, la qual cosa va generar un tsunami de proporcions colossals que es va dirigir cap a la zona d’acampada arrossegant pedres, troncs i fang i desbordant la canalització construïda.

Una gran onada, recorda encara Sergio Murillo, que va colpejar la tenda de campanya en la qual es trobava juntament amb els seus pares i dos germans, cap dels quals va aconseguir sobreviure a la família.

Un quart de segle després, Sergio, que tenia llavors 16 anys, recorda encara, en declaracions a Efe i de forma vívida, que el tsunami "va venir de cop i no ens va donar opció", portant-se 87 vides i deixant més de 180 ferits. Després, en la seua ment es barregen un remolí d’imatges i sons a gran velocitat d’aigua, pedres i troncs, i una mà salvadora que el va desenganxar de la branca en la qual estava atrapat.

Però el pitjor estava per arribar, perquè algú li va comunicar hores més tard que havia perdut pares i germans, sense saber encara que hauria d’anar-se’n a viure amb uns oncles que, afirma, el van acollir com a un fill més.

El matí següent va revelar amb cruesa la intensitat de la tragèdia i la devastació d’una zona gairebé de guerra per la qual encara deambulaven, coberts de fang i atordits, alguns dels clients del càmping a la recerca dels seus familiars. Mentrestant, voluntaris, bombers, Guàrdia Civil i agents de protecció civil s’afanaven en buscar sota el fang a més víctimes, sobre un escenari de cotxes bolcats i d’objectes personals caiguts, entre altres, com les imatges dels reporters gràfics van recollir, un exemplar amb marcapàgines de la novel·la de Javier Marías "Mañana en la batalla piensa en mí".

En la memòria de les víctimes i dels integrants dels equips de rescat queda, sobretot, la generosa i càlida solidaritat dels veïns de Biescas i d’altres habitants de vall, bolcats en acollir i donar calor i afecte als campistes i en alimentar els rescatadors.

I després va començar un llarg procés judicial que es va prolongar per espai d’una dècada i que va deixar fora a algunes de les famílies de les indemnitzacions finalment imposades per via civil a les administracions responsables, Confederació Hidrogràfica de l’Ebre i Govern aragonès, per un import global d’alguna cosa més d’11 milions d’euros. Sergio Murillo, casat ara i amb tres fills, assegura tenir un "sabor agredolç", ja que encara que finalment l’Audiència Nacional, en la causa civil oberta, va concloure que la tragèdia era previsible, considera que "les institucions no cometen delictes, ho fan les persones, i els veritables culpables d’això han anat de 'rositas'".

El juliol de 2000, l’Audiència d’Osca va arxivar la causa penal i va descartar la imputació de responsables d’ambdues institucions després de considerar que la tragèdia era "imprevisible", i sense donar valor a un informe emès uns anys abans del succés, l’abril de 1987, per un tècnic del Govern aragonès, Emilio Pérez Bujarrabal, que advertia del risc per a les persones derivat de la ubicació del campament. "Una opinió més", van argumentar els magistrats del tribunal oscenc en tancar el cas, en una decisió que va portar a alguns dels afectats a "baixar-se del carro" de la batalla legal.

La sentència civil de l’Audiència Nacional encara va tardar 5 anys més, i el pagament de les indemnitzacions uns altres dos, mentre continuava la "sensació freda del fang en les nostres ànimes, recordava un temps després la metgessa barcelonina Magda Ballcels, víctima també de la tragèdia. Un dels advocats que va intervenir en la causa, el lletrat oscenc Ricardo Orús, reconeix, en declaracions a Efe, que el "macroprocés" de Biescas va ser un "veritable calvari judicial" des dels seus començaments, amb l’inici d’una tramitació penal que "no va ser exemplar" ni en la qual tampoc no va percebre "la col·laboració de la fiscalia d’Osca".

"Va ser un procediment especialment dur per a mi en el personal pel sofriment que van arrossegar les famílies", assegura aquest lletrat, per a qui tot el procés judicial, tant el penal com el civil, va enfrontar a "David (les víctimes) contra Goliath (l’Estat)", i que finalment es va saldar amb condemnes a les administracions a causa de l’"honradesa" del funcionari que va advertir de la possible tragèdia.

Ara, 25 anys després, Sergio Murillo, que assegura haver parlat "sense embuts" de la tragèdia per donar resposta a la curiositat dels seus fills, afirma que els aniversaris tornen a moure els sentiments per l’ocorregut, però reconeix que només va tornar a reviure la intensitat de la tragèdia en veure les imatges de les recents inundacions registrades a Alemanya. Fa cinc anys, amb motiu del vintè aniversari, la localitat de Biescas va retre un sentit homenatge amb la inauguració, al lloc de la tragèdia, del Parc Memorial del Camping Las Nieves, presidit per una escultura de pedra davant de la qual s’ubiquen tres monòlits amb els noms dels 87 morts, un espai de recolliment en el qual sempre hi ha flors.

L’alcaldessa de Biescas, Nuria Pargada, assegura, en declaracions a Efe, que aquest any es va decidir no convocar cap acte, en part pels riscos de la pandèmia i en part per l’intent dels veïns de "girar full", encara que s’han col·locat dos centres de flors al monument.

La regidora admet que el record de la tragèdia és en la memòria dels veïns, encara que ara miren al futur "amb esperança" a causa de la progressiva recuperació de l’afluència de turistes i de segons residents. "A totes les famílies de les víctimes que ens han trucat aquests dies els hem dit el mateix, que aquest any no s’anava a celebrar un homenatge públic, i totes ho han entès i agraït", subratlla.

Tanmateix, el monument continua rebent visites d’afectats o de simples ciutadans que s’aturen uns minuts en silenci i, en ocasions, dipositen flors. A poca distància, una tanca de seguretat sobre la qual penja des de fa anys un osset de peluix en record dels nens que van perdre la vida manté tancat el pas al lloc on es trobaven les instal·lacions del càmping.