Espies i naufragis

E

ls agents secrets, en qualsevol guerra, solen ser gent anònima que per convicció o per diners recullen dades i informen la potència per a la qual treballen. De gent del nostre país col·laborant amb un bàndol o l’altre n’hi va haver, i molta, en totes les guerres del segle passat. Al mar, amb els avenços de les comunicacions i amb l’ús de l’arma aèria, la tasca dels informants va passar a tenir conseqüències immediates sobre els objectius que assenyalaven.

Durant la Segona Guerra Mundial, els pocs vaixells alemanys i italians que entraven al port de Tarragona eren vigilats de prop pel principal agent dels britànics, el cònsol honorari de la plaça, Ignacio Navarro Borràs, dins d’una xarxa de gent de negocis, treballadors portuaris i mariners, que els anglesos (i també els alemanys) tenien estesa pels ports i ciutats del litoral mediterrani. Coneguts d’antuvi els seus moviments i la càrrega transportada, els mercants de l’Eix eren seguits i molts d’ells destruïts per vaixells de guerra aliats i, si no, per l’aviació. Dos d’aquests enfonsaments, amb intervenció d’agents aliats al desenllaç, van succeir en aigües de la mar de l’Ebre.

El 20 de novembre del 1942, després que els alemanys s’annexionessin la zona lliure francesa, van exigir el lliurament de la flota mercant del país, preveient el seu ús en una possible reconquesta del nord d’Àfrica. Els vaixells danesos en ports francesos des de l’inici del conflicte també van ser requisats sota pavelló de la marina de guerra alemanya. Un d’ells, el vapor mercant Nicoline Maersk, de 4.194 tones i 114 metres d’eslora, salpà del port de València amb destinació a Seta, la matinada del 24 de desembre del 1943, transportant 7.000 tones de ferro, un mineral d’interès estratègic per a Alemanya, moviments i detalls que els agents dels aliats a la plaça es van afanyar a comunicar, així com la velocitat que el mercant podia assolir en nusos.

Simultàniament, el creuer lleuger de les forces franceses lliures Le Fantasque va rebre ordres de sortir d’Alger per interceptar-lo. Coneixent pels informes rebuts la velocitat del Nicoline Maersk, els francesos el van localitzar a quarts de dues de la vigília de Nadal a l’altura de Sant Carles de la Ràpita, disparant-li tot seguit trets d’artilleria perquè s’aturés, ordre que els alemanys no van obeir, fugint fins a travessar la frontera marítima espanyola, llavors de sis milles. La maniobra semblava haver-li funcionat bé al capità alemany, que ja tenia els Alfacs a tocar, però no comptava amb la traïdoria dels fons sedimentaris que hi ha en aquelles aigües i, sobtadament, el vaixell va assentar-se en un banc d’al·luvions, a mitja milla de la Banya.

Després de maniobrar en va per sortir-se’n, a quarts de tres la tripulació del Nicoline Maersk abandonà el vaixell, donant-lo per perdut, després de col·locar explosius amb dispositius de retard i d’hissar una gran bandera amb la creu gammada en un dels pals. A les sis de la tarda, mentre s’aixecaven columnes de fum del Nicoline Maersk, un cop acabada la seva missió, Le Fantasque va tornar a Alger.. El 29 de febrer del 1944 arribaven a Sagunt i a València, respectivament, sengles vaixells mercants sota bandera alemanya capturats als francesos: el carboner Saumur (2.955 tones) i el Kilissi, un vaixell frigorífic bananer (3.723 tones), ambdós de 99 metres d’eslora. El primer, per carregar 3.800 tones de ferro i el segon, 1.400 tones de taronges, per transportar-ho tot fins a algun port del sud de França que fos segur, que caldria decidir. La presència de les naus va ser advertida pels agents dels britànics, que van informar dels detalls de l’embarcament i de l’armament defensiu de cadascuna.

Desconeixien, però, que a bord del Kilissi hi viatjava un agent de l’1.Skl (Operationsabteilung), una unitat d’intel·ligència naval alemanya, sota la falsa identitat de Friedich Hermannzimmer, simulant ser oficial de la ràdio. Era el capità de fragata Hans-Georg Zimmer, de cinquanta-dos anys, que hi viatjava amb la doble missió de comprovar en la pràctica com s’aplicaven les disposicions vigents per al comerç marítim amb el Llevant espanyol i per altra banda, aprofitant l’estada del vaixell, per desplaçar-se secretament a Madrid per reunir-se amb l’agregat naval alemany a la capital i amb altres representants de la legació diplomàtica per discutir assumptes del trànsit marítim, missió que Zimmer va complir exitosament, tornant al Kilissi un cop acabada. .

La nit entre l’11 i el 12 de març, les naus van partir amb poques hores de diferència, amb l’estratègia acordada per Zimmer a Madrid de donar prioritat de salvació al Saumur, que duia la càrrega més valuosa. El Kilissi, artillat per a la defensa antiaèria, aniria deu milles per davant del Saumur, fent d’esquer en cas d’atac, centrant l’atenció dels agressors i donant-li així la possibilitat de trobar refugi. Advertit pels seus agents de la sortida, el comandament aliat va encomanar l’operatiu d’intercepció als esquadrons 39 i 272 de la RAF, amb base a l’Alguer, a Sardenya, liderats respectivament pel comandant d’ala N.

B. Harvey i pel cap d’esquadró Charles L. Roman, que lideraven setze aparells Beaufighter TF Mk X entrenats per al llançament de coets en vol, principalment contra objectius navals, sistema precursor dels míssils guiats actuals.

Volant cap al sud, seguint la costa des de Barcelona, un dels grups va trobar el Kilissi a quarts de cinc de la tarda, a vuit milles del cap de Tortosa. En onze minuts, els avions van efectuar sis rondes d’atacs sobre el vaixell i el van devastar durant el temps que aquest trigà a recórrer les dues milles que el separaven de la frontera marítima, on va arribar en flames. Quan eren a una milla de la desembocadura de l’Ebre, la tripulació va abandonar la nau incendiada remant fins a l’illa de Sant Antoni, a la gola del riu, on hores més tard rebrien auxili de diversos ports.

. Els 65 supervivents van ser conduïts a Amposta i, després, a Tortosa per rebre assistència medica i allotjament, amb un balanç de sis morts i vint ferits de diversa gravetat. El capità alemany, Ernst Nagel, va haver de confirmar per escrit als seus superiors la destrucció dels llibres de claus del codificador mecànic Enigma i, també, que l’aparell de xifratges mateix havia estat llençat per la borda, perdent-se en el mar. Per la seva banda, el Saumur, un cop va iniciar-se el bombardeig, va cercar refugi a la badia dels Alfacs i de matinada va entrar al port de Tarragona.

Després, fent escales de dia i navegant de nit, arribà finalment a Portvendres, on va lliurar el preuat carregament. El 21 de maig serà torpedinat pel submarí britànic HMS Upstart, naufragant davant d’aquell mateix port. El 13 de març, de matí, els vents de llevant van acabar d’enfonsar el Kilissi, consumit pel foc.

Com el Nicoline Maersk, va ser desguassat durant dues dècades (vegeu capítol 7) i ara, dels dos derelictes, que són a vint metres de profunditat en aigües molt tèrboles a causa dels sediments que aboca l’Ebre, no en resta res més que ferralla arran del fons. L’agent Hans-Georg Zimmer, ajudat pels consolats alemanys de Tarragona i de Barcelona, va poder escapar d’Espanya i el 20 de març ja era a París. Va desaparèixer, a Noruega, poc abans d’acabar la guerra.