El suïcidi, en primera persona: «La necessitat de morir era més que la culpa»

“El pensament va irrompre de forma abrupta i contundent a la meua ment. Si bé és cert que portava més de mitja vida desitjant morir i esperant la mort, no vaig arribar a plantejar-me el suïcidi com una opció factible fins aquell moment. De la meua necessitat en va sorgir la idea i de la idea vaig passar a la certesa. Ho vaig acceptar i vaig començar a conscienciar-me’n. Els remordiments que hauria pogut tenir en el passat van deixar de ser importants i van passar a un segon pla. És a dir, la necessitat era més imperativa que la culpa.

Després, senzillament, es va convertir en una cosa que m’acompanyava de forma permanent a tota hora i en qualsevol lloc. El desinterès definitiu.

En aquell moment encara no havia pogut parlar amb ningú de la meua determinació al ser aquesta de caràcter autodestructiu, però sobretot per la incomprensió que ocasiona aquest tema en persones properes que no hi estan familiaritzades o no coneixen una manera d’abordar un assumpte tan delicat.

Vaig anar a una cita amb el meu terapeuta i em va recomanar que em posés en contacte al més aviat possible amb un psiquiatre. El sistema clínic que s’havia posat en marxa em va descol·locar i em va treure de la meua viciada rutina d’una forma brutal i contundent. I al cap de pocs dies em vaig adonar que no em venia de gust pensar en el suïcidi.

No perquè ja no l’anhelés, sinó perquè el meu discurs intern havia perdut força i jo mateixa començava a qüestionar-lo i a desmuntar-ne l’estructura. Van ser hores i dies i mesos d’un dur treball intern que feia mal i curava a parts iguals.

Ara tenia la seguretat que comptava amb tota una xarxa d’ajuda disposada a esperar-me i impulsar-me de nou. Actualment, la meua situació és favorable. No cada dia i no sempre sento que estigui amb el millor humor, però sí amb la força necessària per fer-hi alguna cosa i deixar-me ajudar”.