L'escàndol de mossèn Cinto

No es recorda un escàndol comparable al del cas Novell a l’Església catalana des de mossèn Cinto Verdaguer. El màxim exponent de la Renaixença literària catalana va protagonitzar episodis que van alarmar la jerarquia eclesiàstica. Verdaguer, una de les grans figures de la Catalunya moderna i l’home que va tornar al català la categoria de llengua literària amb la publicació de L’Atlàntida i Canigó, va fer un viatge a Palestina als anys vuitanta del segle XIX del qual va tornar transformat.

Va viure una crisi mística que el va portar a la pràctica d’exorcismes per expulsar els mals esperits que, segons creia, sumien els pobres en la misèria. Els seus esoterismes s’emmarcaven en una Barcelona que acollia els primers congressos internacionals espiritistes, en els quals es promovia idees més properes a l’anarquisme que al catolicisme. Mossèn Cinto portava anys com a rector particular dels marquesos de Comillas, amb els quals tenia una profunda relació al Palau Moja de Barcelona.

Amb el marquès i amb la marquesa, Maria Gayón, una jove de 17 anys bonica, tímida i pietosa de la qual va ser conseller i confessor i amb qui alguns han volgut veure una relació romàntica que mai no s’ha acreditat, però que en el seu moment va fer parlar molt. Tant, que el bisbe de Vic, ja sigui per aquestes enraonies o pels exorcismes, el va suspendre de les seues funcions sacerdotals, que mossèn Cinto va recuperar després de firmar una sèrie d’articles a la premsa sota el títol En defensa pròpia que alguns han comparat, potser massa generosament, amb el cèlebre J’accuse de Zola d’aquells mateixos anys a França. .

Hi ha similituds amb el cas Novell, sí, però també grans diferències. “Feia tants anys que no havia sortit en aquest país un gran poeta, que tothom quedà parat. Per fortuna, el fet es produí. Fou extraordinari. Fou una aparició per a tothom: per als savis i per a la massa. En la nostra literatura, fou importantíssim. Volia dir simplement que Verdaguer és un gran poeta variable i que és un prosista d’una utilitat sense rival possible. I ja està dit.” Això va escriure Josep Pla. No consta que ningú hagi escrit una cosa semblant de Novell, ni tampoc de la seua amant escriptora.

“El que ha ocorregut amb el cas Novell és més vell que l’anar a peu”“Arran d’això del cas Novell, volia dir que és més vell que l’anar a peu”, va deixar anar l’altre dia l’historiador Josep Palau Baduell, i ho va raonar en un ampli fil de Twitter. Palau, medievalista i professor d’Història de l’Art a la Universitat Pompeu Fabra, va explicar que “fa més de 700 anys era la cosa més normal del món. A la meua tesi vaig estudiar el bisbat d’Urgell entre el 1312 i el 1315.

De les aproximadament 500 parròquies visitades, 254 tenien clergues que no mantenien el celibat”. Palau es refereix a la tesi doctoral El bisbat d’Urgell a l’inici del segle XIV (a través de la visita pastoral de 1312 a 1315). El medievalista creu que aquestes xifres, que representen més de la meitat dels sacerdots de la diòcesi a començaments del segle XIV, encara queden curtes.

“Tenint en compte que el celibat és un deure dels clergues, sorprèn que tants no seguissin la norma. I segurament el nombre de clergues concubinaris era més elevat perquè, en molts casos, ells mateixos responien el qüestionari on se’ls preguntava si eren celibataris”. Palau assenyala que “normalment els testimonis explicaven que el capellà tenia concubina (tenet publice concubinam) o que n’havia tingut (consuevit tenere), sense entrar en més detalls.

Val a destacar aquí la importància del publice, és a dir, públicament, cosa que empitjorava el pecat”. Palau afirma que al seu estudi va trobar relacions de sacerdots amb més d’una concubina: “El més habitual era que el clergue en tingués només una, a imitació de les relacions heterosexuals laiques, però hi ha ocasions en què en tenia més d’una, entrant, doncs, en el terreny de la poligàmia.” I posa un exemple significatiu: “El cas més sonat és el de Ferrer de Barberà, canonge de la Seu d’Urgell, que tenia tres concubines: una amb qui tenia tres fills, una altra amb qui en tenia dos i una última, que va prendre verge, amb qui els anys objecte de l’estudi “tenia un nen de 6 mesos”..