Jorge Flores: «Els menors estan ara més exposats als delictes a la xarxa»

Pantalles Amigues treballa per a un ús segur i saludable d’internet i d’altres TIC. Com ha evolucionat el projecte des de la seua creació el 2004, quan el context era totalment diferent?

Pantalles Amigues va sorgir de forma casual, fent una pàgina web educativa destinada a escolars. En aquella època ja hi havia una tecnologia que permetia utilitzar gràfics de forma fluida a l’aula.

Vam posar una secció de xat sense ser conscients que podia utilitzar-se malament. Va ser llavors quan vam veure algunes coses que no ens agradaven i vam començar a descobrir com podia afectar internet els menors. Vam veure tot el que ocorria en països on la penetració d’internet era molt més potent, com el Canadà, el Regne Unit i els EUA, i els problemes que ja abordaven. A Espanya hi havia molt poc fet en aquesta matèria i no ens agradava, així que vam decidir posar en marxa el nostre projecte. En aquells anys els problemes eren d’altres i la sensibilitat, molt diferent. En un inici preocupava més l’accés a continguts inadequats per part dels menors i també qüestions relacionades amb la pornografia infantil.

Tanmateix, ja el 2006 vam veure que el risc més rellevant era el ciberbullying perquè és difícil de parar, té molta prevalença en els centres educatius i té conseqüències molt greus. Al principi ens pensàvem que ens havíem de dedicar a protegir els menors d’un ús inadequat d’internet. Disset anys després, el nostre lema el podríem resumir en educació, ciutadania i benestar digital.

Quin és ara el principal repte?

A part que poden aparèixer patologies associades a l’abús de les xarxes, ara tenim internet a un preu econòmic, de millor qualitat i accessible al mòbil. Això genera un enorme ventall de possibilitats. Per exemple, podem pujar un vídeo en directe sense cap filtre ni moderació, i tenir audiència. La vida en directe i des del mòbil suposa un repte molt important.

Els menors estan més exposats a delictes cibernètics?

Sí, perquè tenen accés a internet des d’una edat més primerenca i no estan proporcionalment acompanyats. I també són susceptibles de cometre delictes a través d’internet. En aquests casos estan en el costat dels que fan mal, però moltes vegades també són víctimes de la ignorància o de la imprudència de tenir a les mans una eina que potser no haurien de tenir. Des d’aquest punt de vista, són víctimes encara quan estan sent actors de les agressions.

I a quina edat considera que un menor ha de tenir el seu primer mòbil?

Quan els pares estiguin preparats i disposats a dedicar el temps necessari per acompanyar degudament. Els problemes venen quan l’accés a internet arriba descompassat i sense cap mena de tutela. Per aquest motiu, la nostra aposta ve sent acompanyar des d’edats primerenques. Per desgràcia, no tots els pares dediquen prou temps a aquesta qüestió. També hi ha una part de competències, però ara com ara hi ha prou recursos per poder informar-se del més necessari per poder acompanyar.

Com ha de ser aquest acom-panyament?

Primer ha de ser un acompanyament gradual, no es tracta d’una qüestió de tot o res. Si estem presents i compartim les primeres experiències digitals generarem seguretat i confiança, que és el més important.

La clau està que, si als nostres fills els arriba a passar qualsevol problema a la xarxa, tinguin prou confiança per demanar-nos ajuda. I això només s’aconsegueix amb acompanyament i complicitat. Pel que fa a les eines de control dels pares, crec que és una ajuda que va perdent efectivitat segons l’edat i en cap cas no han de ser el nostre únic recurs de protecció. També és fonamental educar amb l’exemple, cosa que fins ara no estem fent gens bé, ja que utilitzem el mòbil a deshores i de forma excessiva. I cal provar d’inculcar una aproximació crítica a les tecnologies, els serveis que consumim i les persones, cosa que és molt útil per evitar cert tipus de problemes a la xarxa.

A banda de l’accés a continguts nocius i la falta de privacitat, comentava que un dels problemes més importants és el ciberbullying.

Sí. Hem notat que el ciberbullying ha evolucionat i, segons els últims estudis, ja hi ha entorn d’un set per cent de casos a secundària, molt equiparable a altres països d’Europa. D’altra banda, també advertim que ha descendit en l’edat, ja que els nens tenen mòbil, estan en xarxes i en jocs online cada vegada més aviat. I hi ha molta més varietat en la manera d’executar-ho.

Quines han estat les conseqüències de la pandèmia en l’ús d’internet?

Des del meu punt de vista, el pitjor de la pandèmia és que s’han adquirit uns hàbits de sobreutilització que, per haver-se sostingut durant molt temps, s’han acomodat. Una altra seqüela és que, a l’estar molt temps online, en ocasions ens hem introduït en noves pràctiques que no sempre són positives. L’ús del Chatroulette i altres plataformes d’aquest tipus ha augmentat i ha donat bastants disgustos.

Quin paper haurien de tenir les institucions en aquesta educació digital?

En el seu dia, les institucions es van encarregar de posar internet a totes les cases però realment no es van preocupar d’educar la ciutadania sobre com utilitzar-lo. Ara els passos en aquesta línia estan sent importants i ja començats a veure la llum. Tot i així, considero que és una qüestió de confluència entre les entitats privades, l’administració pública i les entitats socials com poden ser la nostra. Perquè potser el tercer sector som els que més a prop estem de la ciutadania, les administracions de vegades es queden una mica lluny amb grans estudis i tota la burocràcia que això significa, i a les empreses, encara en el seu àmbit de responsabilitat social, sempre cal exigir-los una mica més. Tots hem de remar, doncs, cap al mateix costat per tal d’arribar a les famílies i als nens, atès que de vegades són ells mateixos que es preocupen d’informar-se.