Lancy Dodem: «L'educació ajuda a sortir de la pobresa i de la ignorància»

Com va començar el seu recorregut a la Fundació Vicenç Ferrer?

Vicenç Ferrer era missioner jesuïta i va arribar per primera vegada a l’Índia el 1952, a l’estat de Maharaska. El país feia poc que s’havia independitzat d’Anglaterra i el que va trobar allà va ser pobresa extrema, gent morint de fam, l’existència de castes i moltíssim analfabetisme. En aquella època crec que només un 6% de la població sabia llegir i escriure.

Davant d’aquesta situació, Vicenç Ferrer va decidir ajudar la gent abans que predicar. Sempre deia que la pobresa no és només per entendre-la sinó també per solucionar-la a través de bones accions. Va tenir problemes amb gent local i el 1968 el van expulsar del país, encara que un any després la primera ministra Indira Gandhi el va convidar que tornés i es va establir a Anantapur, on va començar a ajudar els més necessitats.

El meu pare va ser un dels primers que van començar a treballar amb Vicenç Ferrer. Era el seu xòfer personal i va morir molt jove, quan jo tenia 11 anys. La meua mare era cuinera de la família Ferrer i jo vaig nàixer i vaig créixer en aquesta casa, per això es diu que soc el primer nen apadrinat de la fundació.

Gràcies al Vicenç i l’Anna Ferrer vaig poder anar a l’escola, estudiar i canviar el meu futur. Perquè també pertanyo a la casta dels intocables, nascut en una família que no tenia dret a res. I avui són ja 130.000 nens els que gràcies a la Fundació Vicenç Ferrer poden anar a escola.

L’educació és un dels pilars fonamentals de l’entitat, però no l’únic.

Sí. L’educació és fonamental perquè ajuda a sortir de la pobresa i de la ignorància. És la clau per poder canviar el món. I després de cinquanta anys d’activitat veiem els resultats: molts d’aquests nens que han anat a l’escola gràcies a la fundació ja són grans i han aconseguit convertir-se en metges, infermers, arquitectes, professors, advocats.. Per això és tan important l’apadrinament i, ara que arriba el Nadal, fem una especial crida per trobar amics invisibles per a 3.000 nens de les regions de Madakasira, Adoni i Srisailam.

Un regal diferent que canvia la vida d’un nen i de tota la seua família. A Lleida, a dia d’avui tenim 1.200 apadrinaments. Més enllà de l’educació, l’organització té altres projectes amb què promou al país el desenvolupament sostenible, la igualtat de drets i oportunitats per a les persones amb discapacitat, combat la discriminació de les dones i facilita habitatges dignes a les comunitats desfavorides. També ajudem en situacions d’emergència com la que hem viscut recentment amb la pandèmia.

Quan imparteix xarrades a les escoles, què és el que intenta transmetre als nens i quina és la seua reacció?

Des de la fundació no només recaptem fons per a projectes solidaris, també creiem que és molt important atansar la realitat d’aquest país a través de conferències i exposicions. A Europa és tan fàcil com obrir una aixeta per tenir aigua, mentre que a l’altra punta del món han de recórrer un o dos quilòmetres per agafar aigua del riu o de pous. Quan vaig als instituts, el que més els xoca als estudiants és que a l’Índia els nens vagin descalços; que una nena es casi als tretze anys i als divuit ja tingui dos o tres fills; o que les dones no tinguin cap dret. Per aquest motiu és tan important compartir amb els joves aquesta altra realitat, perquè reflexionin i valorin el que tenen.

Què és el que més el va impactar quan va arribar a Europa per primera vegada?

Quan vaig sortir de l’aeroport em van impactar els carrers amples amb molts cotxes i gent mostrant el seu amor públicament, cosa que és tabú a l’Índia. Després em vaig adonar que aquí la gent ho té tot (casa, menjar, cotxe, roba...), però no somriu. Això em va xocar moltíssim. A l’Índia la majoria de la població guanya un euro al dia i mengen una vegada al dia, però sempre somriuen. La clau rau a gaudir dels petits detalls i valorar el que tenim.