Amalia Sánchez, mare d'un jove amb càncer: "Ens han ensenyat a ser millors i més forts"

Més de 120 famílies lleidatanes amb nens i adolescents amb càncer han estat acollides a la Casa dels Xuklis d'Afanoc des que va obrir les portes ara fa deu anys. Un aniversari que centrarà la festa solidària del Posa't la Gorra a Lleida del 27 de març amb l'objectiu de seguir creixent amb nous projectes.

Quin tipus de càncer li van diagnosticar al seu fill? Un limfoma. És un tipus de càncer de la sang que ataca els ganglis que s’estén molt ràpid i sol fer metàstasi fàcilment.

Com va afrontar la família el diagnòstic? Vam tenir la gran sort que li va sortir al coll, vam poder veure-ho abans i detectar-ho a temps. Va ser per una casualitat. El meu fill tenia disset anys [ara en té vint] i fent una criaturada va tenir un aldarull amb un home que el va agafar del coll.

Vam mirar que no li hagués fet mal i li vam veure un petit bony. Va començar a créixer, li van fer moltes proves, però les anàlisis no sortien alterades. Mai vaig sospitar que fos un càncer perquè anàvem creient el que deien els metges.

Les analítiques no sortien malament, però al final ens va visitar l’oncòloga a Sant Joan de Déu i van activar el protocol. Llavors em vaig asseure, vaig respirar i vaig sentir que era a casa.

Què va sentir quan li van dir la paraula ‘càncer’? Em va caure el món a sobre, la vida, tot.

És com un buit, com si m’haguessin deixat anar a l’espai i no tingués on agafar-me. El primer que em passa pel cap és mort. Penso que es pot morir i és així per desinformació, perquè no es normalitza la malaltia.

A mi el càncer, Sant Joan de Déu, Afanoc, la Casa dels Xuklis, m’han donat una lliçó. Amb informació, amb Sant Joan de Déu, amb Afanoc, tot ha estat molt més fàcil. Ara soc capaç de dir la paraula càncer. Ara sé que no sempre és igual a mort.

Quan van estar a la Casa dels Xuklis? L’Isi va estar molt greu i ja feia mesos que estàvem a l’hospital. Quan em diuen que em trauran d’allà i em portaran a la Casa dels Xuklis vaig sentir que una altra vegada em deixaven a la meua sort, tan ben acollida que estava jo a Sant Joan de Déu.

Però quan vaig arribar-hi, van obrir la porta i vaig veure l’entrada de la casa, em va semblar com una miniciutat de vacances, aquell jardí.. Mai a la vida hauria pensat que seria una cosa així. Pensava en una habitació sola i em vaig quedar sense respiració quan vaig veure aquella sala de jocs, aquell jardí, aquella cuina.

El millor era poder estar en la intimitat, però sempre acompanyada, compartint amb les famílies que són allà i que estan com tu.

Com és d’important per a les famílies de Lleida aquesta casa? No té preu ni valor possible. Per a mi és impagable.

M’he fet voluntària d’Afanoc per d’alguna manera tornar el que a mi em van donar, però per molt que jo faci mai a la vida ho podré compensar. Ho vam passar molt malament, l’Isi va estar a punt de morir-se, però em van fer sentir tantes coses bones que em vaig sentir millor que a casa. És una experiència que m’ha fet més bé que mal.

Al meu fill li va donar una fortalesa que no sabia que tenia i em va ensenyar a ser més forta. Em van donar la lliçó més bonica de la meua vida de descobrir persones meravelloses. M’han ensenyat a ser millor.

Els voluntaris em van deixar impressionada, mereixen una menció especial.

Com està l’Isi ara? Seguim amb revisions. Soc afortunada i li dono ara molt més valor a la vida.Fins i tot estic escrivint un llibre sobre la meua experiència amb el càncer, els moments dolents i els bons.