Les dones són majoria en professions intel·lectuals, però no en les direccions

“Hem demostrat que som igual de capaces que els homes”, diuen en aquestes pàgines una maquinista i una interventora ferroviàries. “De vegades sembla que per ser dona tinc menys credibilitat”, lamenta una agricultora de la partida Vallcalent de la capital. “Hem de fer un pas endavant i trencar el sostre de vidre”, afirma la presidenta del Club Balàfia Vòlei.

“Com a dona puc aportar organització, disciplina i racionalitat”, explica la que és la primera i fins al moment única dona que presideix una col·lectivitat de regants del Canal d’Urgell. Són alguns dels testimonis que es recullen en aquestes pàgines de dones que exerceixen en professions tradicionalment masculinitzades, en les quals continuen sent molt minoritàries. Les dones ja són el 57,8 per cent en les professions científiques i intel·lectuals a Catalunya, segons l’estudi Dones en el treball, elaborat per l’Observatori de la Igualtat de Gènere de l’Institut Català de les Dones.

Tanmateix, només el 35,4 per cent d’elles arriben a ocupar càrrecs de directores o gerents. Això es veu clarament en professions com la medicina, el dret o el periodisme, en les quals les dones són cada vegada més nombroses però continuen sent minoria en els càrrecs directius. Respecte a les professions tradicionalment masculinitzades, continua sent difícil canviar les tendències històriques.

Les dones assoleixen encara percentatges molt baixos en sectors com l’agricultura o la ramaderia (10,6 per cent), l’artesania, els treballs industrials o la construcció (7,1 per cent), les instal·lacions de maquinària (17,1 per cent) i, per descomptat, els oficis militars (0 per cent). Algunes de les dones que exerceixen en aquestes feines animen a capgirar una vegada per sempre aquesta situació.

«Hem demostrat que som igual de capaces»

Maricarmen García va començar com a ajudant de maquinista amb tan sols vint-iun anys, l’any 1982, entre les primeres generacions de dones que començaven a trencar la idea que conduir, en general, i un tren en particular, era cosa d’homes. Tres anys després es va convertir en la primera maquinista de les comarques lleidatanes −l’única durant tres dècades− i, a dia d’avui, continua solcant les vies. “A la meua família tots havien estat ferroviaris, ja fos venent bitllets, com guardabarreres... Jo volia ser maquinista perquè realment m’agradava, encara que a casa meua la idea no va agradar tant perquè creien que no era ofici per a una dona.” Una mica diferent va ser la situació de Francisca Ramos, barcelonina de naixement que explica que “les de la meua promoció vam ser les primeres que vam entrar a la secció d’obrer especialitzat en la via i obres, l’any 1982. I el meu pare n’estava molt orgullós”.

Francisca, que durant onze anys es va encarregar de tot allò relacionat amb la conservació de la via abans d’ascendir a interventora −professió que va exercir durant 25 anys, fins al 2018−, recorda que “era una feina molt dura, de molt esforç físic, però jo no volia cap tracte de favor”. Cap estació de sortida no és senzilla. “Al principi ens deien que estàvem prenent un lloc de treball a un home, que ens en anéssim a fregar... Constantment havíem de demostrar que érem igual de capaces que ells i, amb el temps, així ho vam fer.” Tampoc ho van tenir gens fàcil per conciliar la vida laboral i familiar. “Em vaig perdre molts dinars, aniversari, Nadals... I moltes nits les vaig passar fora de casa. La meua professió, que tant m’ha agradat, m’ha portat coses bones i dolentes. Va significar invertir molt temps en el tren, i em pesa no haver-ne dedicat més als meus fills”, explica Maricarmen, que condueix trens Regionals. A dia d’avui només el 5 per cent dels maquinistes de Renfe són dones i les treballadores suposen el 15 per cent de la plantilla total de la companyia, una desigualtat que segons Maricarmen i Francisca està motivada, sobretot, per la falta d’informació