Uns 8.300 casos de Covid persistent

Un dels efectes col·laterals més directes de la infecció del SARS-CoV-2 és l’aparició de la Covid persistent, una prolongació de la malaltia que manté la simptomatologia del virus a llarg termini. Es calcula que al voltant del 6% de les persones que s’infecten acaben tenint seqüeles de manera persistent, essencialment fatiga, debilitat muscular, mal de cap o pèrdua de gust.

El conseller de Salut, Josep Maria Argimon, va assegurar fa unes setmanes que s’ha de treballar per millorar la seua assistència. Va indicar que alguns estudis xifren que la Covid persistent afecta entre un 6 i un 7% i d’altres la situen en un 10 per cent. Així doncs, va afegir que precisament una de les dificultats és el diagnòstic i la codificació de la malaltia de la Covid persistent en el sistema. “La Covid ha portat una subpandèmia que haurà de resoldre’s”, explica la portaveu del col·lectiu d’afectats de Covid persistent, Sílvia Soler. Diu que “l’abandó” i la “falta d’empatia” per part de persones i professionals sanitaris en els primers mesos de la pandèmia han estat la pitjor de la seua llarga croada contra el virus. “Et posen en dubte”, es lamenta. La Covid persistent, relata, també li ha robat “l’alegria, les relacions socials o la capacitat de lectura”.

Un estudi de l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària (IDIAP Jordi Gol) assenyala que al 75% d’aquests pacients els costa passar temps amb els amics, al 70% atendre responsabilitats i el 72% reconeix problemes per treballar fora de casa. Els investigadors també assenyalen que conviure amb l’estrès de la Covid persistent provoca amb freqüència insomni i ansietat.

Si els afectats per Covid persistent pateixen seqüeles físiques, desenes de famílies viuen amb l’angoixa de no haver pogut acomiadar els seus pròxims que van morir per la Covid, als quals no van poder acompanyar en els seus últims dies en hospitals o residències. El mateix conseller de Salut va reconèixer que el procés de dol de moltes famílies ha quedat mal tancat. El cas de la família de Fidel Plana, veí d’Oliana que va ser un dels primers que van morir a Lleida, és il·lustratiu. “El meu pare va ingressar a l’Arnau el 8 de març, a partir del 13 ja no el vam poder veure i va morir sol el dia 17”, recorda el Toni, un dels seus fills. Va ser incinerat a Lleida, però l’aïllament que va haver de complir la família va fer que l’enterrament a Oliana no pogués celebrar-se fins a finals d’abril. Ara, el Toni assenyala que la Covid “era una cosa desconeguda i tothom estava tancat a casa”. Llavors, va denunciar que el seu pare va ingressar per una altra patologia i que es va contagiar a l’hospital, però diu que cap responsable del centre no es va posar mai en contacte amb ells.

"Fa un any que tinc fatiga i problemes de memòria"

Antoni Albà. Té Covid persistent.

“Tinc cinquanta-quatre anys i em vaig infectar de la Covid el gener de l’any passat i, des d’aleshores, tinc seqüeles. Vaig estar ingressat a l’Arnau i quan vaig rebre l’alta em vaig quedar molt dèbil. Les cames no m'aguantaven ni quinze minuts i després vaig començar a tenir dolor al maluc, una cosa que no m’havia passat mai i em van trobar artrosi. També em vaig adonar que quan llegia no recordava al cap d’una estona i resulta que tinc la memòria recent afectada. De vegades li pregunto a la meua dona alguna cosa dos vegades i porto moltes alarmes al mòbil perquè recordi el que he de fer, la qual cosa em genera molta inseguretat. Vaig tornar a ingressar al novembre per una pneumònia i m’ha quedat una taca al pulmó. Ara faig rehabilitació al CAP Onze de Setembre i puc arribar a caminar una hora i mitja, però em canso si faig esforços. Continuo de baixa i tota aquesta situació la porto molt malament i no sé quant durarà. Crec que estem deixats de la mà de Déu.”