Lleida va tenir sis camps de concentració franquistes

“Ens van robar la nostra història i el dret a saber.” Amb aquesta frase, el periodista madrileny Carlos Hernández de Miguel es va referir ahir a l’oblit programat dels prop de 300 camps de concentració que va crear el règim franquista per a l’extermini dels càrrecs més representatius de la República, la depuració dels presos i la seua reeducació per a la inserció a la “nova Espanya”. Durant una conferència organitzada per la Paeria que va omplir de públic la sala Jaume Magre de Lleida, l’autor del llibre Los campos de concentración de Franco va explicar que a la província de Lleida hi havia sis d’aquests espais de reclusió, sent la província catalana amb més recintes. La capital del Segrià comptava amb un gran camp de concentració que es dividia entre la Seu Vella, el Seminari Vell (actual Rectorat) i la conservera Ricardo Vilalta.

El camp tenia capacitat per a 5.000 presoners i va operar entre l’abril del 1939 i l’agost del 1940, quan va passar a ser presó. També hi va haver un important camp de concentració a Cervera, primer en una cimentera i després a la universitat, destinat principalment a estrangers que fugien de la Segona Guerra Mundial. Igualment Mollerussa, Tremp, la Seu d’Urgell i Bossòst van acollir instal·lacions similars.

Hernández, que en la seua investigació recull les vivències de centenars de víctimes, va compartir ahir el testimoni filmat del poeta Marcos Ana i Luis Ortiz, que van relatar les tortures, les malalties, la gana i la mort que es vivien en aquests espais de reclusió, que van allotjar entre 700.000 i un milió d’espanyols. Les dones que no eren afins al règim franquista eren traslladades a altres llocs, com les cases espirituals, on segons aquest periodista es van registrar els primers casos de nadons robats a fi d’“evitar el gen roig”. En aquest sentit, Hernández va fer referència a un camp de concentració d’Astúries que retenia dones, filles i mares de maquis o fugits del règim.

Després de l’eliminació d’aquests espais de reclusió, els presos “van continuar sent repudiats i exclosos, sempre sota sospita”. “El càstig més gran de les víctimes ha estat l’oblit, que perdura encara avui dia amb el negacionisme d’aquests camps de concentració”, va concloure Hernández, que va destacar la tasca d’investigadors locals com l’historiador Gerard Pamplona.