Arranca la setmana d'Eurovisió: els eurodrames que van marcar el viatge a Torí

L’esperada setmana del festival d’Eurovisió arranca ja, però arribar a Torí (nord d’Itàlia) no va ser un camí de roses: la inèdita expulsió de Rússia, la situació dels artistes ucraïnesos, les agitades seleccions nacionals o una organització qüestionada van acabar sacsejant aquesta festa de la música europea.

"Eurodrama": Es diu d’aquell imprevist sorgit en l’àmbit del Festival d’Eurovisió que sumeix els seus seguidors en un estat momentani de desassossec. I d’això, aquest any, n’hi ha hagut bastant.

Torí, una plàcida ciutat als peus dels Alps, es convertirà des de dimarts en el centre de la música internacional com sedi del 66 festival europeu de la cançó. Els dies 10 i 12 de maig seran les dos semifinals, mentre que el dissabte 14 arribarà la Gran Final.

Els seus organitzadors de la televisió pública italiana RAI reconeixen que treballen incansablement des d’aquella nit de maig en què els Maneskin van triomfar a Rotterdam i que són conscients que no podran descansar fins entregar el Micròfon de Vidreal guanyador.

I és que els mesos previs han estat escatxigats per polèmiques, tant en les seleccions d’alguns dels 40 estats participants com per l’organització de les gales italianes.

Rússia, zero punts

Com era d’esperar, la guerra desencadenada després de la invasió russa d’Ucraïna va acabar escatxigant aquest històric certamen.

El 25 de febrer, només un dia després del començament del conflicte, la Unió Europea de Radiodifusió (EBU, en anglès) anunciava que els artistes russos quedaven exclosos com a represàlia.

"Aquesta decisió deriva de la preocupació que, d’acord amb la crisi sense precedents a Ucraïna, la inclusió de Rússia en el concurs d’aquest any podria desacreditar-lo", es justificava.

La mesura era el colofó d’anys de friccions entre Rússia i Ucraïna en el concurs, com quan Moscou va protestar pel triomf el 2016 de Jamala amb la seua cançó sobre les purgues russes als tàrtars.

Només unes setmanes després, la russa Polina Gagarina, segona en l’edició de 2015 a Viena, apareixia cantant davant de Vladimir Putin en la cerimònia de commemoració de l’annexió russa de Crimea.

El cas ucraïnès 

En qualsevol cas, Ucraïna, que en vint anys va guanyar dos vegades, ha decidit perseverar i anar a Torí, malgrat les bombes que cauen cada dia a les seues ciutats.

No obstant, la seua candidatura també va ser polèmica. La cantant Alina Pash, la primera aposta, no va tenir més remei que retirar-se després de descobrir-se que el 2015 havia viatjat a Crimea, prohibit per les lleis del seu país. "Soc un artista, no una política", es va excusar.

Al seu lloc anirà el grup Kalush Orchestra amb el seu tema "Stefania", el vídeo de presentació del qual ha hagut de gravar-se a Polònia per òbvies raons.

Un altre maldecap per als organitzadors és contrarestar els vots "per solidaritat" a Ucraïna, encara que per a això confien en la valoració tècnica del jurat, que pesa la meitat de la puntuació final.

Terratrèmols nacionals 

Un altre dels "eurodrames" va arribar l’abril des d’Israel, pes pesant del concurs i el representant del qual, Michael Ben David, va estar a punt de quedar-se a terra per una vaga dels treballadors del servei de seguretat del país que impedia de protegir-lo.

No obstant, la corporació israeliana va trobar "una solució al problema de seguretat" i l’artista podrà cantar a Torí el seu enganxós tema "I.M".

Molt sonada va ser també la preselecció espanyola, amb una Chanel alçada com a guanyadora entre crits de trampa pels fanàtics d’altres candidatures, com la de Rigoberta Bandini o Tanxungueiras, a priori les grans favorites del públic.

A Itàlia, guanyar la preselecció, el mític Sanremo, va ser "cosir i cantar" per a Mahmood i Blanc gràcies a una balada, "Brividi", que va conquerir el públic italià.

Però el soroll va arribar quan un dels aspirants, el camaleònic Achile Lauro, va decidir no rendir-se i presentar-se per San Marino, una diminuta república dalt d’una muntanya italiana. I ho va aconseguir.

Crítiques de desorganització

A tot això se sumen les crítiques de desorganització dirigides a l’Eurovisió italià. En primer lloc, els "eurofans" s’han queixat per la tardança a treure a la venda les entrades, tot just un mes abans, i també pel seu elevat preu, una mica ja habitual.

La seua productora executiva, Simona Martorelli, va apuntar que simplement va caldre esperar les instruccions del Govern sobre restriccions contra el coronavirus. I malgrat tot les entrades s’agoraron de seguida i només en queden unes quantes per a la primera semifinal.

Per a súmmum, l’escenari de l’Estadi Olímpic de Torí, ideat com una representació natural d’Itàlia, amb un sol que gira, un frondós jardí i una cascada d’aigua, no lluirà com s’esperava.

El problema s’ha detectat en el conegut com a "sol cinètic", una enorme estructura de set arcs concèntrics en la qual els artistes podien -previ pagament- mostrar projeccions durant els seus espectacles però que finalment no es mourà per una avaria al seu motor.

No obstant, l’escenari serà "absolutament excepcional", segons promet l’altre productor, Claudio Fasulo.

En qualsevol cas, el bo és que Eurovisió torna en tota la seua esplendor després de més de dos anys de pandèmia i amb aforament complet encara que, això sí, la màscara continuarà sent obligatòria entre el seu públic. Però ja se sap, no hi ha malament que per bé no vingui.