Festes amb molt pedigrí

Gairebé quatre-cents anys donen per a molt. Sant Anastasi és el patró de Lleida des del 9 de maig del 1627, encara que les festes com les coneixem avui dia són més recents, del 1863. Aquell any es va editar el primer cartell i es va fer el primer programa. Hi va haver concurs de corals, fires de bestiar, Jocs Florals i actuació dels Xiquets de Valls.

Cap de setmana de festa major a la capital del Segrià. Canvien els grups que actuen, canvien les modes, canvien les atraccions.. però al darrere del programa de festes hi ha una tradició més que centenària.

I és que Sant Anastasi és patró de Lleida des del 9 de maig del 1627. Jordi Curcó, autor del llibre Sant Anastasi de Lleida, recorda que segons la llegenda, el sant va nàixer al número 22 del carrer Magdalena de laIlerda romana sobre l’any 263. Va ser membre de la guàrdia pretoriana de Dioclecià i va deixar les armes per convertir-se al cristianisme, per la qual cosa seria martiritzat l’11 de maig del 303 aBadalona (d’on també és patró).

“Els actes litúrgics en honor seu són molt antics, però l’ofrena floral és molt recent. Va ser una proposta del Círculo de Medina, vinculat a la Sección Femenina, del 1958. Dolors Miarnau, esposa de Joan Casimiro Sangenís, va veure l’ofrena floral del Pilar, que es fa des del 1956, i la va portar a Lleida.” Però més enllà de l’anècdota, les festes de Lleida tenen molt pedigrí.

Així ho confirma l’expert en cultura popular Ramon Fontova, autor de Les representacions festives a Lleida 1700-1975. “La data clau és el 1863. Aquesta va ser la primera festa com la coneixem avui, amb programa i cartell.

Ja no era una festa de consum local, sinó de projecció de la ciutat.” A partir d’aquest moment comencen a consolidar-se les tradicions que encara es conserven. “El que avui coneixem com a pregó es fa des del 1956 a imitació del de Barcelona. El Seguici del Pregó era una altra cosa, era l’anunci solemne de la festa en el qual els pregoners llegien el ban de l’alcalde, que podia incloure prohibicions, per tota la ciutat.” Es feia a les 12 del migdia del 10 de maig.

“Aquest any s’ha pogut recuperar el toc de trompetes, ja que s’ha trobat una partitura”, afegeix. A més, s’utilitzen unes trampes (timbals) del 1719, “un dels instruments en ús més antics de Catalunya”. I tot aquest Seguici va propiciar un bestiari i uns gegants que també tenen molta història.

“Els romans daten del 1840”, destaca Fontova. El maig del 1936 van ballar per última vegada els gegants japonesos, que serien destruïts el juliol, a l’inici de la Guerra Civil. I, per descomptat, hi ha el gran protagonista de la festa, Lo Marraco.Marraco significa drac en eusquera.

A Lleida era una bèstia mitològica que s’invocava per atemorir els nens, com l’home del sac. El 1907 aquest Marraco que només existia a la imaginació es va convertir en un element del bestiari festiu i es menjava els nens, que entraven per la boca i sortien per la cua. Pesava molt i es necessitaven molts homes per moure’l, per la qual cosa el 1957 es va crear un nou Marraco que ja no es menjava els nens i estava mecanitzat.

Va arribar a Lleida encadenat, com si l’haguessin capturat en un país remot. Aquest Marraco va ser víctima de les riuades del 1982. I l’actual ha generat una altra tradició, la de penjar-li el xumet als ullals.

“Un altre element molt característic de la festa major de Lleida és la Batalla de Flors.” La primera documentada data del 1902, encara que no va ser fins als anys vint, fa ara un segle, quan es va consolidar com un acte central de les festes.