Quatre joves migrants no acompanyats relaten l'experiència de deixar els seus països i les dificultats de viatjar i arribar a Espanya

Són moltes les persones que es veuen obligades a abandonar el seu país, ja sigui per fugir de conflictes o per buscar-se una vida millor. En alguns casos, aquesta travessia suposa passar per situacions complicades com és el cas de centenars d’africans que posen en risc la vida per intentar creuar l’estret de Gibraltar. Entre aquests es troben molts menors no acompanyats com l’Aimad Bakki, el Mouad Ouzizi, el Mouhssine El Mimouni i el Zakaria Zeghli, que van arribar a la Península amb 16 anys (Zakaria i Mouad) i 17 anys (Aimad i Mouhssine).

Van relatar les seues experiències dimecres a l’auditori del Centre de Cultures i Cooperació Transfronterera del Campus de Cappont de la Universitat de Lleida en un acte organitzat per l’Unicef amb l’objectiu de sensibilitzar la ciutadania i donar veu a aquests joves, ja que “sempre es relata la història des de la tercera persona”, tal com va explicar la coordinadora de l’Unicef a Catalunya, Quima Oliver. Els nois, que ara tenen entre 19 i 20 anys, van decidir emigrar a Espanya amb l’objectiu de buscar un futur millor. Tant el Mouhssine com el Mouad van arribar en pastera.

L’Aimad va intentar creuar en una pastera i amb una moto d’aigua, però finalment va aconseguir arribar en un vaixell pesquer que els va deixar a un quilòmetre de la frontera, on van passar a una embarcació. “La nostra intenció era entrar per la platja de nit però sabíem que allà ens esperaria una màfia que s’emporta les persones per demanar un rescat a les seues famílies. Llavors vam entrar en un bosc, en el qual vaig estar tota la nit buscant la sortida.” Per la seua part, el Zakaria va venir amb visat i es va quedar al carrer cinc dies fins que li va expirar el permís, llavors va anar a la policia.Una vegada en centres, els joves asseguren haver-se sentit molt acollits i ben atesos per alguns dels educadors malgrat tenir dificultats com no saber l’idioma o no tenir papers.

Tot i així, relaten que la situació es complica una vegada compleixen els divuit anys, ja que els centres els deriven a pisos tutelats on poden estar-s’hi fins als 21. De fet, el Mouhssine va explicar que a un amic seu, al complir la majoria d’edat, “li van donar 20 € i li van dir que se n’anés a buscar-se la vida”. D’altra banda, una vegada legalitzats han d’aconseguir un permís de treball, un fet que l’Aimad critica, ja que “no té sentit que ens donin els papers però no puguem treballar, perquè necessites trobar una feina a jornada completa amb un contracte d’un any, cosa que no és fàcil ni per als espanyols”.Respecte al tema dels refugiats ucraïnesos, es van mostrar molt contundents ja que, segons afirma el Zakaria, i recolzen els seus companys, “ells són rossos amb ulls blaus i nosaltres no, llavors ho tenim molt més difícil en tots els aspectes”, a la qual cosa l’Aimad va afegir que “la gent quan sent que ets un mena l’únic que pensa és que surts, robes i pegues”.

Tal és així, que el Mouad va confessar que havia enviat diversos currículums i els van apartar per la seua procedència i va afegir que “de vegades pel carrer vas darrere d’una persona i es pensa que li robaràs”. En aquest sentit, els nois argumenten que la gent els hauria de donar l’oportunitat de conèixer-los abans de jutjar per així crear una societat més respectuosa i inclusiva.