El viacrucis de la immigració

El jesuïta lleidatà Àlvar Sánchez coneix de prop el patiment dels migrants que cada dia intenten arribar a Espanya fugint de la fam i la pobresa dels seus països. Des de fa quatre anys és membre de la Delegació Diocesana de Migracions a Nador, la ciutat marroquina més pròxima a Melilla, des de la qual presta atenció sociosanitària i ajuda humanitària a la població migrant en trànsit. Explica que la migració irregular “es viu com un sacrifici per amor, atès que va acompanyada del dol per haver deixat la família i amics, per haver sortit de la teua terra, perquè ja no tens contacte amb el teu grup de pertinença i per tots els riscos físics a què estàs exposat en la ruta”.

“Quan vaig arribar el 2018, Nador era un lloc on els migrants podien creuar el mar d’Alborán. Actualment aquesta ruta migratòria està pràcticament tancada, a causa de l’externalització de la frontera, que està més custodiada i militaritzada. Per això cada vegada més gent opta per seguir la ruta de l’Atlàntic cap a les Canàries, que és molt més perillosa. Ara moren quatre vegades més persones. Fa quatre anys no arribaven a nou-centes les víctimes mortals en els camins d’accés a territori europeu, mentre que al Mediterrani occidental en van morir més de 4.400”. També hi ha més dones –moltes de les quals embarassades− que emprenen aquest ardu viatge, que pot prolongar-se anys i les condicions del qual són tan extremes que cada vegada són més els migrants que opten per tornar als països d’origen.

“En la mesura que cada vegada hi ha més persones que perden la vida en la ruta migratòria, també n’hi ha altres que s’ho repensen i prefereixen buscar altres solucions. A ells també els acompanyem i els ajudem a tornar als seus països”, apunta aquest lleidatà, que també ha treballat en països com el Congo, Ruanda o el Sudan. I és que “la ruta migratòria dura anys i molts, molts intents. Hi ha persones que, al no poder creuar el reixat, ho intenten per mar. Aquest sofriment que implica fugir de la crueltat de les guerres i misèria deixa ferides, però el dolor psíquic arriba més tard, quan arriben a la destinació i senten que estan fracassant en el seu projecte migratori perquè se senten exclosos i amb dificultats per aconseguir els papers”.

Centre Baraca, pel desenvolupament integral de les persones

Àlvar Sánchez treballa així mateix al Centre Baraca de Formació Professional i Inserció Sociolaboral de Nador, que és també una entitat de promoció de la dona i escola d’idiomes. “Volem oferir possibilitats de construir un projecte de futur per a la joventut i la població local, que també miren Europa com aquell futur desitjat en què volen construir la seua vida. Perquè el PIB del continent africà no arriba al deu per cent del del continent europeu. Les persones que viuen tan a prop d’Europa viuen en un constant aparador de desigualtats tan esquinçadores que fa que decideixin renunciar a quedar-se al seu país, a la seua cultura i les possibilitats que se li ofereixen en aquest per intentar migrar”, explica en aquest sentit aquest lleidatà, alhora que apunta que “al Centre Baraca proveïm competències als estudiants perquè apostin pel seu país i no hagin de buscar únicament una resposta en la migració”.