Demostren que la verola del mico es transmet principalment per contacte de la pell

Un estudi realitzat pel Grup Espanyol de Malalties de Transmissió Sexual i Sida de l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereologia (AEDV) ha mostrat noves troballes clíniques i epidemiològiques de la verola del mico. La investigació, que ha estat coordinada per la Unitat d’Investigació de l’AEDV i publicada a la revista científica 'British Journal of Dermatology', confirma que la ruta de transmissió principal per a aquest brot és fonamentalment a través del contacte de la pell. Aquest estudi transversal prospectiu ha analitzat 185 casos recollits per un gran nombre de dermatòlegs espanyols.

Els símptomes generals de la verola del mico inclouen febre i inflamació dels ganglis limfàtics, seguits d’una granissada generalitzada que progressa a través de quatre etapes diferents. Si bé la febre i la inflamació dels ganglis limfàtics continuen sent comunes en aquest brot, la investigació va trobar que els casos tendeixen a presentar poques lesions a la pell. "L’habitual és que la simptomatologia cutània aparegui en zones de contacte durant les relacions sexuals. Això pot incloure lesions a la faringe, el canal anal, la cara i els dits," ha explicat la doctora Alba Catalá, dermatòloga del Servei de Dermatologia de l’Hospital Clínic de Barcelona i autora principal d’estudi.

D’altra banda, i en contra del descrit prèviament, aquest estudi demostra que les possibles lesions dermatològiques que poden aparèixer amb motiu de la malaltia no són pústules, sinó pàpules dures que semblen pústules (pseudopústules). "Aquesta troballa és important perquè fa molt més fàcil reconèixer la malaltia, ja que molt poques malalties produeixen aquest tipus de lesions", ha indicat Petúnia Clavo, dermatòloga del Centre Sandoval a Madrid i una altra dels autors de la investigació. No obstant, la doctora ha assegurat també que algunes d’aquestes pàpules es necrosen i poden donar lloc a úlceres genitals, "dificultant el diagnòstic per la seua similitud amb altres malalties".

Altres conclusions d’aquest treball reflecteixen, encara que amb menor seguretat, que ni la malaltia pel VIH ben controlada ni la vacunació de verola prèvia (abans de 1972) no han afectat la gravetat de les lesions en els pacients de l’estudi. A més, segons els autors, que un pacient tingui altra infecció de transmissió sexual (ITS) no l'exclou de patir verola de la mico, d’igual manera que els pacients amb verola de la manera han de ser estudiats per descartar altres malalties de transmissió sexual.

Quan al perfil del pacient, els casos estudiats estaven compostos fonamentalment per homes que tenen sexe amb homes i s’associaven amb freqüents comportaments de risc per adquirir malalties de transmissió sexual, encara que la doctora Catalá considera la probabilitat que això canviï amb el temps. "Amb freqüència les epidèmies comencen en un col·lectiu concret i després es van estenent, però actualment els esforços per protegir de la malaltia haurien de centrar-se en aquest grup", comenta sobre això.

Els autors d’aquest treball han conclòs que es necessita més investigació per comprendre millor quan es tornen més infecciosos els pacients i el consell preventiu és clar: "Encara que no estem segurs de quan comencen a ser infecciosos els pacients, evitar el contacte estret amb persones que tinguin lesions de verola del mico, i comprovar que no les tenen abans de tenir relacions pot ajudar a reduir el risc de patir la malaltia".