La pandèmia no ha portat un tsunami de trastorns mentals; els ha destapat

Sembla que la pandèmia ha portat un tsunami de trastorns mentals, però el cert és que el seu impacte ha estat reduït i molt localitzat en alguns grups de població; el que ha fet la covid és destapar una realitat que ja existia abans, i és que Espanya és un gran país per tenir càncer, però no ansietat.

"Tenim un sistema sanitari que és molt bo, molt garant i imprescindible per al greu, per al car, per a la qual cosa no es pot rendibilitzar, que és precisament l’esperit del sistema publico de salut que es volen carregar", indica Javier Prado, de l’Associació Nacional de Psicòlegs Clínics i Residents (Anpir).

Això inclou els problemes de salut mental greus, per als quals "Espanya pot ser un bon país". "El problema -argumenta- és el lleu, el moderat, si tens un dol, problemes amb la feina, amb la vida que et comença a costar, que no acabes de sentir alegria amb les coses que abans te la generaven".

EL DEBAT DELS PSICOFÀRMACS

I aquí entra el "gran debat": el 70 % dels trastorns mentals són els denominats comuns -que no menors, sinó els més freqüents- que, segons la segons l’última Enquesta Europea a Espanya (EESE) de 2020, la més recent que hi ha, són l’ansietat i la depressió. I la majoria es ventilen amb psicofàrmacs.

Un 5,8 % dels majors de 15 anys van respondre haver tingut un diagnòstic d’ansietat crònica (3,5 % homes i 8,06 % dones); la xifra de la depressió és semblant (5,28 %, encara que es triplica en aturats i es dispara al 23,71 % entre els que tenen incapacitat per treballar), i també es duplica en elles (7,22 % davant el 3,23 % d’ells).

Però es tracta d’una freqüència "autodeclarada", puntualitza el document: "L’aparició de simptomatologia depressiva és més freqüent que els quadres depressius en sentit estricto. El relacionar dol amb trastorn depressiu, parlar de la 'davallada' adolescent com si fora una depressió, fins i tot estats de cansament o decaïment es confonen amb quadres depressius, pot ser una raó per a l’increment de diagnòstics".

Espanya encapçala, segons l’últim informe de 2019 de la Junta Internacional de Fiscalització d’Estupefaents (Jife), el consum mundial de benzodiazepines. D’acord amb l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (Aemps), el 2021 el consum d’ansiolítics i hipnòtics va superar els 93 milions dosis diàries (gairebé 59 milions dels primers i 34 milions dels segons), és a dir: 2,4 milions més que el 2020 i una mica més de 6 milions més que el 2019.

"Quantes persones -pregunta l’expert- de les que estan prenent psicofàrmacs l’haurien d’estar prenent o està motivat per un trastorn mental? Ja no parlem que la depressió o l’ansietat rep tractament psicofarmacològic abans que el psicològic: la cosa és quants pacients tenen un problema d’ansietat o depressió real, a què estem cridant depressió i ansietat".

Perquè allà "hi ha problemes laborals, qüestions de gènere, precarietat." "És important -diu Prado- que obrim aquest tema que 12 o 13 milions d’espanyols estan prenent psicofàrmacs per tirar en el seu dia a dia en tota la seua complexitat, entenent que és una realitat polièdrica", no traduint-lo en què "això l’arreglarem amb més psicòlegs o que significa que tenen un trastorn mental".

LA PANDÈMIA, "RES A VEURE"

"La pandèmia -rasa- no té res a veure, ha de veure amb com aquest país està anant progressivament a una precarització progressiva". El psicòleg dona per bo que la covid hagi contribuït a la visibilització i que s’estigui parlant de salut mental, però creï la forma en què es comunica "hauria de millorar".

"Gairebé sembla -prossegueix- que hi ha hagut un tsunami de trastorns mentals relacionats amb el fet que hi ha hagut una pandèmia que ha transformat les nostres vides", però "si analitzem la literatura científica, però la ben feta, podem trobar un impacte relacionat bastant petit, ni tan sols moderat, i molt localitzat en sectors específics".

Això és: majors, per l’aïllament, la solitud i la falta de xarxes de suport; els adolescents, amb un increment notable d’autolesions, i poblacions vulnerables amb trastorns mentals greus (esquizofrènia, trastorn bipolar, etc.). "Allà el col·lapse del sistema sí que ha empitjorat uns serveis que prèviament eren deficitaris".

"Seria molt bo que intentéssim entendre que el que la pandèmia ha destapat era una realitat que ja existia; dir que les coses són pitjors del que són no ajuda i cal intentar ajustar-se a les dades científiques: hi ha hagut un impacte molt petit en poblacions molt concretes. Per a res no hi ha 25 milions d’espanyols patint trastorns mentals, sinó, aquest país no tiraria endavant".

El que passa és que abans només ho veien els especialistes, i ara ho veuen tots. Un exemple del que explica és el suïcidi: el 2020 es van treure la vida 4.000 persones, quan històricament la dada estava estabilitzada en 3.600. Tècnicament, "en termes de repunt no és una catàstrofe, és lleu, però és que abans morien 3.600, que són molts i ja eren massa, però ningú no en parlava".

La salut mental topa així amb diverses barreres: la principal és l’estigma que "és a tot arreu" però que s’està començant a desmuntar, encara que "no hi ha més estigma que dir-li a algú que demani ajuda a un sistema que no s’aquesta reforçant per respondre".

A més, falta de recursos -encara que celebra les 231 places PIR convocades per a 2023, queden lluny de les 422 anuals que Anpir en reclama per duplicar el nombre de psicòlegs clínics 6.000- i d’accés a les primeres mesures de tractament.

També la desincentivació progressiva, les retallades graduals des de 2008, una Atenció Primària "històricament accessible", però que ja no ho és i un model "hospitalocentrista" basat en les urgències i els ingressos i que, a la llarga, costa 23.000 milions a l’any entre fàrmacs i baixes.

"Probablement estem en un dels millors països per tenir càncer, sobreviure i no arruïnar-te", però amb la salut mental, "si t’ho pots permetre, te’n vas a la privada a fer-te el teu tractament psicològic". "Podríem gastar avui per estalviar demà", proposa.