La glacera més gran de l'Antàrtida està en retrocés i podria elevar el nivell del mar fins a 3 metres

L’enorme glacera Thwaites, un enorme corrent de gel de la mida del Regne Unit a l’Antàrtida Occidental, es troba ja en una fase de ràpid retrocés, segons noves imatges del fons marí preses amb la més alta resolució fins ara. Una pèrdua total de la glacera i de les conques gelades circumdants podria elevar el nivell del mar d’1 a 3 metres, segons publiquen els investigadors a la revista 'Nature Geoscience'. Aquest ràpid retrocés (un "col·lapse" si es considera en escales de temps geològiques) ha provocat una preocupació generalitzada sobre la quantitat exacta, o la rapidesa, amb la qual pot cedir el seu gel a l’oceà. El nou estudi, dirigit pel geofísic marí Alastair Graham, de la Facultat de Ciències Marines de la Universitat del Sud de Florida (Estats Units), afegeix motius de preocupació. Per primera vegada, els científics han cartografiat en alta resolució una zona crítica del fons marí davant la glacera que els permet conèixer la rapidesa amb la que Thwaites es va retirar i va moure en el passat. Les impressionants imatges mostren característiques geològiques noves per a la ciència, i també proporcionen una espècie de bola de vidre per veure el futur de Thwaites. Tant en les persones com a les capes de gel, el comportament passat és clau per entendre el comportament futur.

L’equip va documentar més de 160 crestes paral·leles que es van crear, com una empremta, a mesura que la vora d’atac de la glacera es retirava i pujava i baixava amb les marees diàries. "És com si estiguessis veient un mareògraf en el fons del mar –explica Graham–. Realment em sorprèn la bellesa de les dades". Deixant de banda la bellesa, l’alarmant és que el ritme de retrocés de Thwaites que els científics han documentat més recentment és petit en comparació amb els ritmes més ràpids de canvi en el seu passat, va dir Graham.

Per comprendre el retrocés de Thwaites en el passat, l’equip va analitzar les formacions en forma de costelles submergides a 700 metres sota l’oceà polar i va tenir en compte el cicle de les marees de la regió, tal com prediuen els models informàtics, per demostrar que s’ha d’haver format una costella cada dia. En algun moment dels últims 200 anys, en una durada de menys de sis mesos, el front de la glacera va perdre el contacte amb una cresta del llit marí i es va retirar a un ritme de més de 2,1 quilòmetres per any, el doble del ritme documentat utilitzant satèl·lits entre 2011 i 2019. "Els nostres resultats suggereixen que s’han produït polsos de retrocés molt ràpid a la glacera Thwaites en els últims dos segles, i possiblement tan recentment com a mitjans del segle XX", comenta Graham. "Thwaites se sosté avui amb les ungles, i hauríem d’esperar veure grans canvis en escales de temps petites en el futur –fins i tot d’un any a l’altre– una vegada que la glacera retrocedeixi més enllà d’una cresta poc profunda al seu llit", afegeix el geofísic marí i coautor de l’estudi Robert Larter, del British Antarctic Survey.

Per recollir les imatges i les dades geofísiques de suport, l’equip, que incloïa científics dels Estats Units, el Regne Unit i Suècia, va llançar un vehicle robòtic taronja d’última generació carregat de sensors d’imatges anomenat 'Rán' des del R/V Nathaniel B. Palmer durant una expedició el 2019. Rán, operat per científics de la Universitat de Gotemburgo (Suècia), es va embarcar en una missió de 20 hores que va ser "tan arriscada com a serendípica", segons Graham. L’equip va cartografiar una zona del fons marí davant la glacera de la mida de Houston, i ho va fer en condicions extremes durant un estiu inusual, caracteritzat per l’absència de gel marí. Això els va permetre accedir al capdavant de la glacera per primera vegada en la història. "Es tracta d’un estudi pioner del fons oceànic, que ha estat possible gràcies als recents avenços tecnològics en la cartografia oceànica autònoma i a l’audaç decisió de la Fundació Wallenberg d’invertir en aquesta infraestructura d’investigació –destaca Anna Wahlin, oceanògrafa física de la Universitat de Gotemburgo que va desplegar el Rán a Thwaites–. Les imatges que ha recollit el Rán ens donen una visió vital dels processos que es donen en la unió crítica entre la glacera i l’oceà en l’actualitat". "Va ser realment una missió única en la vida –assegura Graham, qui afirma que a l’equip li agradaria prendre mostres dels sediments del fons marí directament per poder datar amb més precisió els trets de la cresta. Però el gel es va tancar sobre nosaltres molt ràpidament i vam haver d’anar-nos-en abans de poder fer això en aquesta expedició".

Encara que queden molts interrogants, una cosa és segura i és que abans els científics pensaven que les capes de gel de l’Antàrtida eren mandroses i de resposta lenta, però això simplement no és cert, indica Graham. Segons les Nacions Unides, aproximadament el 40% de la població humana viu a menys de 100 quilòmetres de la costa. "Aquest estudi forma part d’un esforç col·lectiu interdisciplinari per comprendre millor el sistema de la glacera Thwaites –recalca Tom Frazer, degà de la Facultat de Ciències Marines de la USF–, i només perquè estigui fora de la vista, no podem tenir Thwaites fora de la ment. Aquest estudi és un pas important per proporcionar informació essencial que serveixi de base als esforços de planificació global".