Carlos López-Otín, investigador: «Avui és més probable curar-se d'un càncer que sucumbir-hi»

Ha avançat la investigació sobre el càncer?

Esclar que sí, si no com s’explica que actualment sigui més fàcil curar-se d’un càncer que sucumbir-hi. A alguns els sembla increïble, però avui més de la meitat dels pacients amb tumors malignes es curen. Fa trenta anys, aquest percentatge no arribava ni al 25 per cent. Això implica un progrés aclaparador, no ja de curació total, sinó de tenir més coneixements. Els investigadors som pocs, com una espècie en perill d’extinció. De vegades és poc reconeguda, però ara la investigació s’escriu en plural, perquè els avanços són de molts. Hem de tenir present que cada any es diagnostiquen a Espanya 300.000 nous casos de càncer. Tota la medicina, des dels diferents àmbits, i els seus professionals han de funcionar com una unitat perquè el problema és complex.

Són els tractaments personalitzats la clau en la lluita contra la malaltia?

Comptem amb més dianes que fàrmacs. Cada vegada sabem més de les mutacions que genera un tumor en cada pacient, amb una precisió de vegades extrema, però tanmateix no hi ha fàrmacs per a tots. S’ha de treballar en la direcció que aquests siguin personalitzats per a cada pacient. Tampoc hem d’oblidar el gran avanç en la immunoteràpia, que ha permès curar molts pacients.

S’investiguen més uns tumors que altres?

Per obligació moral i mèdica s’investiguen aquells per als quals les respostes són molt pobres. Hi ha tumors com els de mama, amb una supervivència del 80 per cent, mentre que en altres tenen un percentatge de curació molt baix. Això passa per moltes raons: pot ser per un diagnòstic tardà, perquè el tumor no dona senyals d’alarma o perquè aquests tumors esdevenen resistents als tractaments. D’alguns a penes en sabem res i l’esforç ha de ser superior. A la meua ment queden aquells que no han pogut curar-se però molts, que no s’oblidi, es curen.

Arriba realment la investigació als pacients?

Esclar que sí, però cal ser prudent. Pot ser un procés molt lent, entenc que insuportable per als pacients i les seues famílies. Però no hem d’accelerar, perquè podríem fer mal, i l’objectiu és proporcionar un avantatge al pacient. La societat demana urgència, però de vegades ens urgeix esperar.

Es fa suficient?

Mai és suficient quan no es resolen tots els problemes. Però el càncer no es podrà erradicar mai perquè forma part de la nostra essència biològica. Sempre hi haurà tumors fins que no siguem robots. Una societat ben informada marca millor les prioritats. Tant de bo la societat estigués més formada sobre la seua pròpia salut. Perquè res cura més tumors que la prevenció. I per curar-ne més, hem d’anticipar-nos.

Què podem fer per prevenir el càncer?

L’AECC repeteix sense pausa una sèrie de pautes molt senzilles, que tots sabem, però de vegades ens costa complir. Al llibre Egoístas, inmortales y viajeras, creo un personatge, una investigadora, que fa una declaració universal de com curar la meitat dels tumors. La nutrició és clau, que sigui adequada i natural. Fer esport, amb trenta minuts al dia de caminar, per exemple, n’hi ha prou i no és per a tant. No intoxicar-nos voluntàriament, com l’excés de sol o el consum de tabac, però també hi ha intoxicacions socials. La toxicitat que genera un entorn social agressiu és perjudicial. Un assetjament, per exemple, no generarà un càncer però sí un microentorn permissiu perquè les cèl·lules transformadores progressin.

L’estrès.

Més que l’estrès, la resposta que pugui tenir l’organisme és el que ens pot fer mal.

Continua fent por pronunciar la paraula càncer?

Se’n continua parlant en veu baixa. Parlem d’una llarga malaltia. Es pot curar, entendre, i cal afrontar-lo sense un llenguatge bèl·lic, sense associar-lo a la paraula mort. Perquè, repeteixo, avui és més probable sobreviure al càncer.