Elisabet II la gran: la monarca més longeva de la història britànica

La reina Elisabet II, que ha mort aquest dijous al Castell de Balmoral (Escòcia), entra als llibres d’història com una de les més grans monarques britàniques, admirada i respectada pels ciutadans, als que ha servit amb una dedicació reconeguda a tot el món. Elisabet Alexandra Maria, sobirana del Regne Unit i de diversos països de la Mancomunitat Britànica de Nacions (Commonwealth), ha estat la monarca més longeva de la història de la monarquia britànica.

Nascuda el 21 d’abril de 1926 a Londres, Isabel va ser la filla gran del rei Jordi VI i la reina Elisabet, educada per tutors entre parets palatines i sense que la seua arribada al món fos marcada per regir el futur del Regne Unit. En aquell moment, Elisabet era tercera en la línia de successió al tron, després del seu oncle, el rei Eduard VIII, i el seu pare, però el seu futur va fer un gir inesperat amb 10 anys d’edat, en abdicar el seu oncle per casar-se amb la divorciada nord-americana Wallis Simpson.

El desembre de 1936, Elisabet es va convertir en hereva al tron en assumir el seu pare, el príncep Albert, el regnat com a  Jordi VI. Abans d’aquests canvis, que van posar a prova la supervivència de la monarquia britànica, Elisabet havia tingut una infància feliç, jugava amb altres nenes de la seua edat a casa gràcies a un grup creat especialment per a ella, ja que el seu pas per l’escola estava descartat per aquella època. La seua família l’anomenava Lilibet i des de petita era amant dels gossos i els cavalls i estava molt unida a la seua germana, la princesa Margarida, quatre anys més jove que ella. Després de convertir-se en princesa hereva, Elisabet va rebre una educació més especialitzada, amb èmfasi en Història, mentre el seu país entrava en la II Guerra Mundial.

D’adolescent va participar com a subalterna honorària del Servei Territorial Auxiliar de Dones i va fer classes de conduir i de reparació de vehicles durant el conflicte bèl·lic.

Matrimoni amb el duc d’Edimburg

Elisabet intercanviava correspondència amb el ben plantat príncep Felip de Grècia i Dinamarca, amb qui es casaria dos anys després de la guerra, el 20 de novembre de 1947, quan el rei Jordi VI li va concedir a Felip el títol de duc d’Edimburg. Sent encara princesa hereva, Elisabet va tenir el príncep Carles i la princesa Anna, abans que el seu pare morís el 6 de febrer de 1952 i ella passés a convertir-se en la reina Elisabet II.

Va ser durant una visita oficial a Kènia quan Elisabet va rebre la notícia i va tornar immediatament a Londres, on l’esperava el primer ministre, Winston Churchill, per començar un dels regnats més importants i exitosos de la història. Uns anys més tard naixien dos fills més, Andreu i Eduard, mentre Isabel II i el duc d’Edimburg mantenien una atapeïda agenda de treball|feina i els Windsor gaudien de gran popularitat.

Amb una actitud estoica davant dels moments més difícils, Elisabet II va ser testimoni de crisis econòmiques, canvis demogràfics, pèrdua de colònies, guerres, el terrorisme de l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), el floriment de les lletres i les arts i, també, de tragèdies familiars, com la mort de Diana de Gal·les.

Problemes familiars

Va haver de torejar amb el divorci de tres dels seus quatre fills -Carles, Anna i Andreu-, encara que va ser la separació el 1992 dels prínceps de Gal·les, Carles i Diana, un dels moments més difícils del seu regnat, simbolitzat amb la seua famosa frase en llatí "annus horribilis" (any horrible), pronunciada a finals d’aquell any.

Va ser també la mort en un accident de trànsit el 1997 de la princesa Diana el que va posar a prova el seu regnat, percebut com fred i indiferent al quedar-se la família reial a Escòcia mentre la gent plorava i col·locava flors al palau de Buckingham. Però Elisabet II va demostrar estar a l’altura dels esdeveniments en escoltar els consells del llavors primer ministre Tony Blair i tornar al palau de Buckingham, d’on va sortir per parlar amb la gent i llegir els missatges deixats pels britànics.

Els seus últims anys com a monarca han estat populars després del casament dels ducs de Cambridge, Guillem i Caterina, així com pel naixement del príncep Jordi, tercer en la línia de successió. Durant els seus anys al tron, Elisabet II ha tingut un total de 15 primers ministres, dels quals onze van ser conservadors i quatre laboristes.

En els últims anys de la seua vida, Elisabet II va haver de bregar amb l’escàndol dels ducs de Sussex, Enric i Meghan, després que aquests decidissin el gener de 2020 apartar-se de la família reial per ser financerament independents. Aquesta crisi, coneguda com a Megaexit, es va agreujar després que la duquessa de Sussex, que és mestissa, acusés la família reial|real de racisme, la qual cosa va obligar la sobirana a emetre un comunicat per dir que aquest problema seria resolt dins de la família.

Un altre escàndol d’aquests últims anys de regnat el va protagonitzar el duc de York, després que la nord-americana Virginia Giuffre l’acusés d’haver tingut relacions sexuals amb ella quan era menor d’edat. El cas va forçar el príncep Andreu a arribar a un acord per indemnitzar-la i evitar que el cas anés a judici.

El 9 d’abril de 2021, la reina Elisabet II va patir la mort del seu marit, el duc d’Edimburg, quan estigui estava per complir els 100 anys d’edat el juny d’aquell any. L’últim any, la salut de la sobirana es va deteriorar, la qual cosa el va obligar a suspendre diversos compromisos oficials i a rebre, el passat dia 6, la nova líder del Partit Conservador, Liz Truss, al castell de Balmoral per demanar-li que formés nou Govern.