Què és la síndrome de les cames inquietes i a quanta gent afecta?

A Espanya hi ha, almenys, 2 milions de persones afectades per la síndrome de cames inquietes, segons ha informat la Societat Espanyola de Neurologia (SEN) amb motiu de la celebració, aquest divendres, del Día Mundial d’aquesta malaltia, també denominada síndrome de Willis-Ekbom.

Es tracta d’un trastorn neurològic caracteritzat per la necessitat imperiosa de moure les cames, a causa del malestar que apareix o empitjora al capvespre en les extremitats en situacions de repòs o inactivitat. Pot dificultar dormir, fet que perjudica el descans de forma considerable. Encara que es tracta d’una patologia molt freqüent, que pot afectar fins al 10 per cent de la població general, encara es tracta d’una patologia poc coneguda i molt infradiagnosticada. De fet, es calcula que fins un 90 per cent de les persones que el pateixen podrien estar sense diagnosticar.

El fet que, en la gran majoria dels casos, els símptomes es manifestin inicialment de forma discreta i esporàdica, amb molèsties lleus, fa que puguin transcórrer més de 10 anys entre l’inici dels símptomes i el seu diagnòstic. Així, quan es produeixen períodes d’empitjorament, en els quals el problema arriba a interferir significativament en la qualitat de vida de qui el pateix, és generalment quan se sol consultar sobre això.

Aproximadament un 25 per cent dels pacients que van a la consulta de Neurologia o a una Unitat de Son per problemes d’insomni crònic és diagnosticat amb la síndrome de cames inquietes. "Però la síndrome de cames inquietes és molt més que un trastorn del son: quan s’associa a la privació crònica de son, que comporta problemes de cansament, de rendiment i dificultat per realitzar les activitats diàries, alteracions cognitives i en les relacions socials i familiars, aquest trastorn provoca una predisposició més important a desenvolupar trastorns ansiós-depressius, hipertensió arterial, així com altres trastorns de tipus cardiovascular", ha dit la coordinadora del Grup d’Estudi de Trastorns de la Vigília i Son de la Societat Espanyola de Neurologia, Ana Fernández Arcos.

Per aquesta raó, segueix, s'ha de millorar el diagnòstic i la conscienciació social sobre aquest trastorn ja que a més, existeixen tractaments eficaços per a molts d’aquests pacients. I és que, en alguns casos, la síndrome de cames inquietes pot estar relacionada amb dèficit de ferro o insuficiència renal crònica, pot aparèixer o empitjorar durant l’embaràs, pot ser provocat per una lesió dels nervis perifèrics i també es manifesta amb certa freqüència en persones amb malalties neurològiques com la malaltia de Parkinson o l’esclerosi múltiple. En aquests casos, el tractament de la síndrome de cames inquietes estarà dirigit a la causa que el produeix. No obstant, en la major part dels pacients no s’evidencia una causa clara: és el que es denomina síndrome de cames inquietes idiopàtica o primària. No obstant, sembla existir certa predisposició genètica, ja que almenys una tercera part dels pacients té antecedents familiars.

A més, les últimes investigacions semblen apuntar a una relació amb circuits relacionats amb la dopamina. Per aquesta raó, el tractament de primera elecció de la síndrome de cames inquietes són els fàrmacs agonistes dopaminèrgics que permeten a molts pacients, i en pocs dies, aconseguir una millora del son i de la seua qualitat de vida. "Malgrat això, fins un 20 per cent dels pacients tenen una forma greu d’aquesta malaltia i existeix encara un important nombre de pacients en qui és més difícil donar amb una pauta de tractament que sigui efectiva. En aquests casos, es fa encara més important que es realitzi un correcte seguiment de l’evolució de la malaltia i dels seus símptomes per part d’un especialista amb experiència en el trastorn", ha dit Fernández Arcos.

D’altra banda, afegeix, portar un estil de vida saludable serà beneficiós per a tots els pacients amb aquest trastorn: uns bons hàbits de son (horari de son regular, durada de son adequada i en un entorn tranquil i còmode), realitzar exercici de forma regular (com practicar ioga), evitar el cafè i l’alcohol i, en el moment que es produeixen els símptomes, caminar, fer bicicleta, realitzar-se massatges i fins i tot compressió sobre la zona afectada, poden ser estratègies no farmacològiques que ajudin a millorar els seus símptomes.

Des de la SEN es recorda que, encara que la síndrome de les cames inquietes és més freqüent que debuti a partir de la quarta dècada de la vida, aquest pot iniciar-se a qualsevol edat. De fet, un 25 per cent dels pacients comencen a experimentar els símptomes de la malaltia en la infància o en l’adolescència i, en els casos greus, els símptomes solen començar abans dels 20 anys. Ja que s’estima que la síndrome de cames inquietes afecta el 2-4 per cent dels nens i adolescents europeus, crida a valorar correctament la presència de molèsties que puguin ser atribuïdes inicialment a dolors de creixement o a hiperactivitat, ja que els retards diagnòstics més importants d’aquest trastorn solen donar-se en l’edat pediàtrica.