Descobreixen que les rates poden moure's al ritme de la música

Una investigació acaba de demostrar que moure’s amb precisió al ritme de la música no és una habilitat innata exclusiva dels humans, després de comprovar que les rates també tenen aquesta capacitat. S’ha descobert que el ritme òptim per assentir amb el cap depèn de la constant de temps al cervell (la velocitat a què el nostre cervell pot respondre a alguna cosa), que és similar en totes les espècies. Això significa que la capacitat dels nostres sistemes auditiu i motor per interactuar i moure’s al ritme de la música pot estar més estesa entre les espècies del que es pensava. Aquest nou descobriment, presentat a Science Advances, no només ofereix més informació sobre la ment animal, sinó també sobre els orígens de la nostra pròpia música i ball.

Pel que sembla, la capacitat de compassar els nostres moviments amb la música depèn en certa mesura de la nostra capacitat genètica innata, i fins ara es pensava que aquesta habilitat era un tret exclusivament humà. Encara que els animals també reaccionen en sentir sorolls, o poden emetre sons rítmics, o ser entrenats per respondre a la música, això no és el mateix que els complexos processos neuronals i motors que treballen junts per permetre’ns reconèixer naturalment el ritme d’una cançó, respondre a ell o fins i tot predir-ho, la qual cosa es coneix com a sincronització del ritme.

Fa relativament poc temps, els estudis d’investigació (i els vídeos casolans) han demostrat que alguns animals semblen compartir el nostre impuls de moure’s al ritme de la música. Ara, el nou treball d’un equip de la Universitat de Tòquio (Japó) demostra que les rates són un d’ells. "Les rates van mostrar una sincronització innata, és a dir, sense cap tipus d’entrenament o exposició prèvia a la música, del ritme de forma més clara dins de les 120-140 bpm (pulsacions per minut), a les quals els humans també mostren la més clara sincronització del ritme," explica en un comunicat el professor associat Hirokazu Takahashi, de l’Escola de Postgrau de Ciència i Tecnologia de la Informació. "El còrtex auditiu, la regió del nostre cervell que processa el so, també estava sintonitzat a 120-140 bpm, el que vam poder explicar utilitzant el nostre model matemàtic d’adaptació cerebral", afegeix.

L’expert afirma que "la música exerceix una forta atracció sobre el cervell i té profunds efectes sobre l’emoció i la cognició. Per utilitzar la música de forma eficaç, hem de revelar el mecanisme neural que és subjacent a aquest fet empíric –apunta–. També soc especialista en electrofisiologia, que s’ocupa de l’activitat elèctrica del cervell, i fa molts anys que estudio l’escorça auditiva de les rates."

L’equip tenia dos hipòtesis alternatives: La primera era que el tempo òptim de la música per a la sincronització del ritme estaria determinat per la constant de temps del cos. Aquesta és diferent entre espècies i molt més ràpida per als animals petits en comparació amb els humans (pensi en la rapidesa amb què una rata pot desplaçar-se).

La segona era que el ritme òptim estaria determinat per la constant de temps del cervell, que és sorprenentment similar en totes les espècies. "Després de realitzar la nostra investigació amb 20 participants humans i 10 rates, els nostres resultats suggereixen que el tempo òptim per a la sincronització dels batecs depèn de la constant de temps del cervell –afirma Takahashi–. Això demostra que el cervell animal pot ser útil per dilucidar els mecanismes perceptius de la música".

Les rates portaven acceleròmetres sense fil en miniatura, que podien mesurar els més mínims moviments del cap. Els participants humans també portaven acceleròmetres als auriculars. A continuació, se’ls van reproduir fragments d’un minut de la Sonata per a dos pianos en re major, K. 448, de Mozart, a quatre tempos diferents: setanta-cinc per cent, 100%, 200% i 400% de la velocitat original.

El tempo original és de 132 bpm i els resultats van mostrar que la sincronització dels batecs de les rates era més clara dins del rang de 120-140 bpm. L’equip també va descobrir que tant les rates com els humans sacsejaven el cap al compàs d’un ritme similar, i que el nivell de sotracs del cap disminuïa com més s’accelerava la música. "Fins on sabem, aquest és el primer informe sobre la sincronització innata del ritme en animals que no es va aconseguir mitjançant l’entrenament o l’exposició musical –explica Takahashi–. També plantegem la hipòtesi que l’adaptació a curt termini al cervell estava implicada en la sintonització del ritme al còrtex auditiu. Vam poder explicar-ho ajustant les nostres dades d’activitat neural a un model matemàtic de l’adaptació".

"A més, el nostre model d’adaptació va demostrar que, en resposta a seqüències de clics aleatoris, el rendiment més gran en la predicció del ritme es produïa quan l’interval mitjà entre estímuls (el temps entre el final d’un estímul i el començament d’un altre) era d’uns 200 mil·lisegons (una mil·lèsima de segon) –subratlla–. Això coincidia amb les estadístiques dels intervals entre estímuls en la música clàssica, la qual cosa suggereix que la propietat d’adaptació al cervell és subjacent a la percepció i creació de la música."

A més de ser una visió fascinant de la ment animal i del desenvolupament de la nostra pròpia sincronització de ritmes, els investigadors també ho veuen com una visió de la creació de la pròpia música. "A continuació, m’agradaria revelar com es relacionen altres propietats musicals, com la melodia i l’harmonia, amb la dinàmica del cervell. També m’interessa saber com, per què i quins mecanismes del cervell creen camps culturals humans com les belles arts, la música, la ciència, la tecnologia i la religió", comenta Takahashi. "Crec que aquesta qüestió és la clau per entendre com funciona el cervell i desenvolupar l’IA (intel·ligència artificial) de pròxima generació", conclou.