L'estrès de la pandèmia envelleix físicament el cervell dels adolescents, segons un estudi

Un nou estudi de la Universitat de Stanford, als Estats Units, suggereix que els factors d’estrès relacionats amb la pandèmia han alterat físicament els cervells dels adolescents, fent que les seues estructures cerebrals semblin diversos anys més grans que els cervells de companys comparables abans de la pandèmia, segons publiquen els seus autors a la revista 'Biological Psychiatry: Global Open Science'.

Només en 2020, els informes d’ansietat i depressió en adults van augmentar en més d’un 25% en comparació amb els anys anteriors. Les noves troballes indiquen que els efectes neurològics i de salut mental de la pandèmia en els adolescents poden haver estat encara pitjors.

"Ja sabem, gràcies a la investigació global, que la pandèmia ha afectat negativament a la salut mental dels joves, però no sabíem què estava fent físicament als seus cervells, si és que estava fent alguna cosa", apunta Ian Gotlib, professor de Psicología David Starr Jordan a la Facultat d’Humanitats i Ciències, que és el primer autor de l’article.

Els canvis en l’estructura del cervell es produeixen de forma natural a mesura que envellim, assenyala Gotlib. Durant la pubertat i els primers anys de l’adolescència, el cos dels nens experimenta un creixement més important tant de l’hipocamp com de l’amígdala, àrees del cervell que controlen respectivament l’accés a certs records i ajuden a modular les emocions. Alhora, els teixits del còrtex, una zona implicada en el funcionament executiu, es tornen més prims.

En comparar les ressonàncies magnètiques d’una cohort de 163 nens preses abans i durant la pandèmia, l’estudi de Gotlib va demostrar que aquest procés de desenvolupament es va accelerar en els adolescents quan van experimentar els bloquejos de COVID-19. Fins ara, diu, aquest tipus de canvis accelerats en l’"edat del cervell" només havien aparegut en nens que havien experimentat una adversitat crònica, ja fos per violència, abandó, disfunció familiar o una combinació de múltiples factors.

Encara que aquestes experiències estan vinculades a una mala salut mental més endavant, no està clara si els canvis en l’estructura del cervell observats per l’equip de Stanford estan relacionats amb canvis en la salut mental, precisa Gotlib.

"Tampoc no està clar si els canvis són permanents --puntualitza Gotlib, que també és el director del Laboratori de Neurodesenvolupament, Afecte i Psicopatologia (SNAP) de la Universitat de Stanford--. La seua edat cronològica acabarà assolint la seua "edat cerebral"? Si el seu cervell continua sent permanentment més gran que la seua edat cronològica, no està clar quins seran els resultats en el futur. En el cas d’una persona de 70 o 80 anys, es podria esperar alguns problemes cognitius i de memòria basats en els canvis del cervell, però què significa per a un jove de 16 anys que el seu cervell envelleixi prematurament?".

Originalment, explica, el seu estudi no va ser dissenyat per observar l’impacte de COVID-19 en l’estructura del cervell. Abans de la pandèmia, el seu laboratori havia reclutat una cohort de nens i adolescents de la zona de la badia de San Francisco perquè participessin en un estudi a llarg termini sobre la depressió durant la pubertat, però quan va arribar la pandèmia, no va poder realitzar les ressonàncies magnètiques programades per a aquests joves. "Llavors, nou mesos després, vam tenir un dur reinici", recorda Gotlib.

Una vegada que Gotlib va poder continuar amb les exploracions cerebrals de la seua cohort, l’estudi portava un any de retard. En circumstàncies normals, seria possible corregir estadísticament el retard mentre s’analitzen les dades de l’estudi, però la pandèmia dista molt de ser un esdeveniment normal. "Aquesta tècnica només funciona si s’assumeix que els cervells dels joves de 16 anys d’avui són els mateixos que els dels joves de 16 anys abans de la pandèmia respecte al gruix cortical i al volum de l’hipocamp i l’amígdala", apunta.

"Després d’analitzar les nostres dades, ens vam adonar de què no ho són --afegeix-. En comparació amb els adolescents avaluats abans de la pandèmia, els avaluats després dels tancaments de la pandèmia no només tenien problemes de salut mental internalizantes més greus, sinó que també tenien un menor gruix cortical, un volum més gran de l’hipocamp i l’amígdala, i una edat cerebral més avançada".

Aquestes troballes podrien tenir importants implicacions per a altres estudis longitudinals que han inclòs la pandèmia. Si els nens que van experimentar la pandèmia mostren un desenvolupament accelerat als seus cervells, els científics hauran de tenir en compte aquest ritme anormal de creixement en qualsevol investigació futura que involucri a aquesta generació. "La pandèmia és un fenomen global: no hi ha ningú que no l’hagi experimentat --recorda-. No hi ha cap grup de control real".

Aquestes troballes també podrien tenir greus conseqüències per a tota una generació d’adolescents en el futur, va afegir el coautor Jonas Miller, que va ser becari postdoctoral al laboratori de Gotlib durant l’estudi i ara és professor assistent de ciències psicològiques a la Universitat de Connecticut.

"L’adolescència ja és un període de ràpida reorganització al cervell, i ja està vinculada a més taxes de problemes de salut mental, depressió i conductes de risc --assenyala Miller--. Ara es produeix aquest esdeveniment global, en el qual tothom experimenta algun tipus d’adversitat en forma d’alteració de les seues rutines diàries, per la qual cosa podria donar-se el cas que els cervells dels nois que en tenen 16 o 17 anys avui no siguin comparables als dels seus homòlegs de fa uns anys."

Ahora,¡ Gotlib planeja continuar el seguiment de la mateixa cohort de nens durant l’adolescència i la joventut, per comprovar si la pandèmia de COVID ha canviat la trajectòria del seu desenvolupament cerebral a llarg termini. També planeja fer un seguiment de la salut mental d’aquests adolescents i compararà l’estructura cerebral dels que es van infectar amb el virus amb els quals no, amb l’objectiu d’identificar qualsevol diferència subtil que pugui haver-se produït.