Lleida acull més de 1.300 refugiats d'Ucraïna després d'un any de guerra

Les comarques de Lleida acullen actualment més de 1.300 ucraïnesos refugiats, quan es compleix un any de l'inici de la invasió russa. La crisi humanitària va provocar nombroses mostres de solidaritat com l'enviament de tones d'ajuda, mentre que els ajuntaments van ser els primers a atendre els nouvinguts des d'Ucraïna.

Divendres vinent es complirà un any de l’inici de la invasió russa d’Ucraïna, que va provocar que milers de veïns d’aquest últim país abandonessin les seues cases per fugir de la guerra. Dotze mesos després, Lleida acull 1.332 refugiats ucraïnesos: 1.160 viuen al pla i 172 al Pirineu. Tanmateix, ara la xifra és inferior a la de l’estiu, quan van arribar a ser 1.232 i 248, respectivament, segons les dades de la conselleria d’Igualtat i Feminismes. Aquesta disminució es deu al fet que hi ha desenes de desplaçats que, per exemple, han tornat al seu país en guerra o han marxat a altres zones d’Espanya o a altres països d’Europa. A més, des de l’inici de la guerra el Govern central ha atorgat protecció temporal a 2.003 refugiats ucraïnesos, la qual cosa els permet accedir a un permís de residència i de treball.

La guerra també va revelar nombroses mostres de solidaritat, entre les quals destaquen les donacions de tones d’aliments i medicaments, que van arribar a Ucraïna en desenes de camions i furgonetes contractades per entitats com l’Associació d’Ucraïnesos de Lleida. Tanmateix, tota aquesta mobilització ha anat a menys amb el pas progressiu dels mesos.L’arribada dels refugiats va implicar un ingent treball per als ajuntaments, que van ser els primers a atendre aquestes persones. La Generalitat també va reforçar els seus serveis d’acollida i atenció.

Només la conselleria d’Igualtat i Feminismes va invertir més de 2 milions d’euros en aquestes accions.Alguns dels ucraïnesos que van arribar a Lleida ja tenien família a la demarcació, mentre que d’altres van anar a la recerca d’una nova oportunitat lluny del conflicte.

Una de les localitats que van rebre més refugiats va ser Guissona. Abans de la invasió russa ja comptava amb la major comunitat ucraïnesa de Lleida i, per això, molts dels refugiats van arribar fins a aquesta localitat. La primera família va arribar el 27 de febrer, només tres dies després de l’inici del conflicte, i després el degoteig de nous veïns va ser constant. Van arribar a ser 350, majoritàriament dones, nens i ancians. D’aquests, la meitat se n’han anat de nou i la resta es debat entre quedar-se i tornar.

En aquesta localitat de la Segarra, la vida el 2022 va estar marcada per la invasió russa: fins a aquest municipi es van contractar quatre vols de refugiats, van aconseguir un centenar de voluntaris que es van encarregar de l’acollida i van coordinar i van enviar fins a Ucraïna més d’una desena de camions d’ajuda humanitària provinent de tot Lleida.Mentre en el conjunt de la demarcació i a Guissona la xifra de refugiats ha anat en descens, a Lleida ciutat ha augmentat. Així, abans de la guerra la població ucraïnesa era de 650 persones i actualment voreja el miler. La Paeria assegura que el Servei d’Acollida municipal ha atès 301 persones de 128 famílies i aquestes han participat, per exemple, en tallers de català i han rebut atenció psicològica, mentre que les famílies més vulnerables han rebut atenció dels serveis socials.Tàrrega també va ser una de les destinacions dels refugiats i ara compta amb 643 habitants d’origen ucraïnès, 180 més que fa un any.

D’aquests, 58 són nens que estudien en centres educatius de la ciutat. L’escolarització dels petits va ser ràpida a Lleida i a finals de març del 2022 alguns col·legis ja van començar a acollir-los. Actualment, escoles i instituts de la demarcació compten amb 379 alumnes refugiats

Un altre dels reptes a què ha hagut de fer front aquest col·lectiu és l’accés al mercat laboral. En aquest sentit, un programa de la Generalitat va permetre a 22 persones incorporar-se a la plantilla d’ajuntaments i consells. D’altres han optat per buscar feina en l’hostaleria, com Hanna Arsenovitx a la Seu. Així mateix, la construcció i el comerç són altres dels sectors pels quals més s’han decantat els desplaçats per la guerra.

«M’agrada aquest entorn, voldria quedar-me aquí»

Hanna i Milana

34 i 8 anys. veïnes de La Seu

Hanna Arsenovitx va arribar a la Seu d’Urgell amb la seua filla, Milana, de 8 anys, a finals de març de l’any passat fugint de la guerra. Va arribar a l’Alt Urgell procedent de Barcelona, sense tenir coneguts ni família. Ha passat un any “molt dur” que recorda amb dolor per haver hagut de separar-se de la seua família, el seu marit, els seus amics i haver-se vist obligada a deixar la seua casa a la capital, a Kíiv. Allà tenia “una feina estable” en una farmàcia. A la Seu ha aconseguit feina com a ajudant de cuina. Assegura que li agrada cuinar. “Hem fet amics i ens trobem molt a gust a la Seu, ens estan ajudant molt”, explica. “M’agrada molt l’entorn. Els tallers d’art i teràpia que organitza Creu Roja m’han ajudat molt emocionalment”, reconeix. Planeja quedar-se a viure a la Seu, però necessita trobar un pis o una habitació de lloguer, una cosa que, de moment, no troba. És professora de ioga i li agradaria “poder fer classes i ajudar la gent”. També somia “tenir el meu propi negoci”. Quan parla de la guerra, la Hanna s’entristeix. “Veig molt difícil solucionar el conflicte”, assenyala. “Estic molt preocupada per si s’allarga.” Malgrat tot, té sort perquè no ha perdut cap ésser estimat i la seua casa a Kíiv “continua intacta”, destaca. També té un desig: “El final de la guerra i que la gent deixi de morir per la seua opinió política, que siguin lliures i respectats.” 

"Hem patit, però estem acompanyats"

Igor Grodetski

músic. 53 anys

Igor Grodetski és músic i fa 23 anys que viu a Guissona. La seua presència és una constant en totes les activitats solidàries amb Ucraïna que s’han dut a terme a les places i l’església de la localitat durant l’últim any. Fa dos setmanes, per exemple, el col·lectiu ucraïnès va participar en la inauguració del renovat edifici de l’Ateneu, i el diumenge 5 al migdia, en l’Oració Ecumènica, que va tenir lloc a la col·legiata de Santa Maria amb la presència dels cristians catòlics, grecocatòlics i ortodoxos. Com a músic, dirigeix la coral i l’orquestra de la comunitat ucraïnesa, que per a molts ha estat un refugi i un punt en el qual sentir-se acompanyats durant un any en què la comunitat ucraïnesa ha sentit intensament el dol i també les dificultats dels seus familiars i els seus compatriotes. L’Igor també ha estat present en els treballs de preparació de les donacions que la comunitat  d’on es preparen per transportar els ajuts fins al seu país. Sentir-se estimat Manifesta que “malgrat la situació de dolor que hem viscut i que estem vivint, a Guissona ens hem sentit molt estimats i acompanyats tant per l’ajuntament com per tota la població. A diferència d’altres ciutats, aquí s’ha viscut amb preocupació i solidaritat el que està passant amb el nostre país”. L’Igor treballa a bonÀrea i no es planteja tornar al seu país d’origen.

«Tornaríem ja a Ucraïna, però hem de pensar en els nostres fills»

Valentina Kostiuk

Bellvís. Vivia a Ternópil

Valentina Kostiuk vivia amb el seu marit i la seua filla a Zalitxiki, a Ternópil, on tenia la seua pròpia clínica dental. Quatre dies després de començar la guerra, va haver de fugir en un cotxe, amb vuit ocupants més i nens, i conduir durant deu dies fins a arribar a Espanya. Primer van passar uns dies a casa d’uns familiars al Palau i finalment van trobar casa a Bellvís gràcies a una de les seues veïnes, Rosa. “Ho vam deixar tot allà. El meu pare va ser militar i la meua mare metge i no poden sortir. Així que penses en ells i esclar que tornaria, però sabem què passarà. I hem de pensar en els nostres fills”, remarca. Per la seua part, Hanna Kremenok va viatjar a Bellvís perquè ja el coneixia, atès que havia visitat aquesta zona gràcies al programa Nens de Txernòbil, dirigit a menors víctimes de l’accident nuclear. Domina l’italià i comença a defensar- se en català. “De vegades tot sembla un somni. Estem bé aquí, però hi ha familiars i amics patint. La realitat és molt dura”, explica. “La gent a Bellvís ens ha ajudat. A mi no m’agraden les grans ciutats.” Ambdós estan pendents d’una aplicació que alerta de bombardejos a Ucraïna. “No hi ha moment en què no estiguis mirant on hi ha conflictes, amb molt temor que la teua família estigui bé”, van apuntar. Totes dos treballen a l’ajuntament de Bellvís, contractades a través d’un programa del SOC.