Espanya, en alerta roja per obesitat: el 37 % tindrà aquesta malaltia el 2035

Espanya ha escalat un esglaó més a la pronunciada costa de l’obesitat i ha entrat de ple en una situació de molt alt risc: el 2035, el 37 % dels adults tindrà un problema que la ciència demana reconèixer com una malaltia crònica, però de què es continua culpant el pacient. "És la malaltia més estigmatitzada juntament amb la mental, per la societat i fins i tot pels professionals. Cal canviar aquesta visió que és un vici: és una malaltia en si mateixa, complexa, crònica i multicausal," argumenta EFE el vicepresident de la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Obesitat (Seedo), Albert Lecube.

Causes metabòliques, endocrines, epigenètiques o ambientals com l’estrès, la falta de son o la nutrició, que poden generar aquesta acumulació anòmala o excessiva de greix en l’organisme, que requereixen, d’un enfocament multidisciplinari en unitats especialitzades. "Qui té edemes a les cames perquè no li funciona bé el cor i beu aigua, la culpa és d’ella perquè beu aigua i se li unflen les cames? Ja que això passa amb l’obesitat. Un no escull l’obesitat, l’obesitat t’escull", resumeix l’investigador.

Precisament amb aquest teló de fons, la Federació Mundial de l’Obesitat convoca demà, amb el lema "Perspectives canviants: parlem de l’obesitat", un nou Día Mundial amb el qual vol erradicar per sempre els conceptes erronis i l’estigma que encara acorrala a aquesta malaltia.

A MÉS PREVALENÇA, MÉS FÒBIA

Prop de 2.000 milions de persones tenen sobrepès al món, 650 milions d’ells obesitat, el triple que el 1975. L’OMS calcula que un de cada quatre habitants del planeta (1.900 milions) serà obès el 2035. A Espanya, segons l’Observatori Global de l’Obesitat, el 37,8 % dels adults en pesa més del recomanable i el 16 % és obès; amb creixement mitjà anual de l’1,9 % des de 2010, la previsió és que el 2030, la prevalença de l’obesitat sigui del 37 %, set punts superior al càlcul de fa un any, que era del 29,4 %. Les xifres infantils no són gaire millors: l’estudi Pasos de la Fundació Gasol xifra en un 21,6 % el percentatge de menors amb sobrepès i en un 11,8 % els obesos.

Que obesitat equival a golafreria, mandra i falta de voluntat està tan instaurat en l’ideari comú que la fòbia que desperta augmenta de la mateixa forma que la seua prevalença: segons l’OMS, el 63 % dels nens obesos en edat escolar té més probabilitat de ser víctimes d’assetjament, el 54 % dels adults se sent estigmatitzat pels seus col·legues de feina i el 69% pels professionals sanitaris. 

ELS PROFESSIONALS, PART DE LA CULPA

Perquè la gordofobia comença en els col·legis en forma de "bullying" i d’allà s’estén a la resta d’àmbits, inclòs el sanitari. "Hem de ser molt sincers i fer autocrítica perquè hem tingut part de la culpa de què les persones amb obesitat no vengen consulta", comenta Cristóbal Morales, especialista de la Unitat d’Investigació d’Endocrinologia de l’Hospital Virgen de la Macarena de Sevilla.

Ningú amb hipertensió no dubta a demanar tractament, però amb l’obesitat hi ha una "culpabilització extrema" que ha fet que el pacient, cansat que li responsabilitzin de la seua situació i li "donin la mateixa dieta fotocopiada que es treuen per a tothom del calaix, busquin fora de l’àmbit sanitari, com a Internet o remeis casolans, amb tot el que això implica per a la seua salut".

La discriminació de tracte és també de tractament: els fàrmacs que s’han demostrat eficaços amb l’obesitat i que ja es comercialitzen només estan finançats per als diabètics. "Se senten pacients de segona", critica el doctor.

NO ES POT SER 'FOFISà' TOTA LA VIDA

L’obesitat es continua mesurant segons l’Índex de Massa Corporal (IMC) establert per l’OMS, però aquest instrument comença a ser qüestionat per les societats científiques. "És una eina antiga: No es pot definir l’obesitat amb el pes, avui dia el diagnòstic es fa analitzant la massa magra, que és la que augmenta la mida i la que pot portar complicacions" com a diabetis, malalties cardiovasculars o càncer, per citar només algunes de les més de 200 comorbiditats que comporta, enumera Morales. Ser obès és incompatible amb estar sa, coincideixen els experts, que rebutgen de ple el concepte de "fofisà".

"Les persones obeses metabòlicament sanes tenen el seu caldo de cultiu i només és qüestió de temps que desenvolupin les malalties. Un no és fofisa per tota la vida, és impossible", rasa Lecube.

L’IMPACTE MENTAL

Un 70 % dels obesos té símptomes d’ansietat i un 66 %, depressió, però en la sanitat pública només es deriven a psicologia clínica els casos mòrbids per a l’avaluació de la cirurgia bariàtrica.

El Hospital Infanta Leonor de Madrid és un dels tres que imparteix tallers de nutrició; el perfil del pacient que hi va és "el que és molt conscient que en determinats moments menja per motius emocionals", el que "ha provat tot i pensa que necessita un altre tipus d’ajuda" o una combinació d’ambdós, comenta la psicòloga clínica experta en trastorns de la conducta alimentària i obesitat, Miriam Félix.

Encara que la prevalença és similar entre homes i dones, elles recorren més al sistema sanitari i ells opten per entorns relacionats amb l’esport; però dins dels que van al metge, ells responen molt millor al tractament que elles. I això és fruit també de l’estigma. De totes les conductes alimentàries que aterreixen aquestes persones -encara que no totes la desenvolupen- els afartaments són "les que més sentiment de culpa i angoixa generen. Ningú no vol tenir afartaments, si fos només una qüestió de força de voluntat, ningú no els tindria".

La intervenció psicològica ajuda a entendre per què es produeixen, i quan s’aconsegueix, es pot començar ja a "canviar les coses perquè en el futur aquesta conducta desaparegui". Alguns pacients mantenen més el compromís amb el canvi d’hàbits que altres -els hipotiroides o els que han estat sotmesos a cirurgia bariàtrica solen respondre bé- però, en general, "tots surten menjant millor i fent més exercici".

Per això la conclusió que fa Félix és que "la intervenció psicològica hauria d’estar en l’enfocament multidisciplinari de l’obesitat, és el que diuen les guies clíniques. Al final, està tot barrejat, per això el futur ha de ser un abordatge conjunt".