La igualtat encara és una meta

L’esport femení continua sent una de les àrees en els quals la igualtat de gènere encara és una meta, en qüestions com la representació femenina en òrgans directius de les federacions i la presència de dones en els estudis universitaris esportius. Les dones directives de les federacions esportives catalanes són només una per cada quatre homes (el 24 per cent), una proporció pràcticament igual a la de les dones que l’any passat van cursar estudis universitaris de ciències de l’activitat física i l’esport (van ser el 23,9 per cent). A Lleida, 555 homes (el 69,8 per cent) van cursar algun grau esportiu l’any passat, mentre que les dones van ser 240, menys d’una tercera part.

«El futbol femení està en el seu millor moment, però encara no hi ha igualtat»

Dolors Ribalta Exjugadora de futbol , 46 anys

Dolors Ribalta va començar a jugar a futbol als carrers d’Agramunt. Va ser jugadora de l’Espanyol i des de l’any passat és la directiva responsable del futbol femení del club. “Ni em passava pel cap la idea de jugar en un equip femení quan era petita”, indica. Va conèixer l’Espanyol el 1995, quan una altra noia del poble li va proposar jugar un amistós en aquest equip contra el Barça. “Ja m’hi vaig quedar”, explica. A partir de llavors, durant tres anys va estar anant cada divendres des de Lleida a Barcelona per entrenar- se amb l’Espanyol, mentre estudiava el grau de Magisteri a la UdL. Va guanyar la Copa de la Reina de 1996 i 1997 vestida de blanc-i-blau. Van ser les dos primeres de la història del club. L’any següent van ser eliminades a la semifinal. “Va ser dur i ho recordo amb molta pena, perquè aquell any la final es jugava al Camp d’Esports de Lleida i m’hauria fet molta il· lusió jugar a casa”, explica. Va acabar els estudis i es va mudar a Barcelona. Ribalta considera que “el futbol femení està en el seu millor moment. Això no vol dir que hi hagi igualtat, perquè gairebé sempre he jugat sense cobrar i he hagut de combinar sempre la meua passió pel futbol amb la docència en escoles i universitat, on continuo fent classes”, conclou. A més de destacar en futbol, també ha competit en taekwondo i escacs. 

«Els estudis són molt importants, la natació caducarà algun dia»

Emma Carrasco Nadadora, 17 anys

Emma Carrasco és una nadadora lleidatana que als seus 17 anys ha guanyat una medalla d’or (als 200 metres braça) i una altra de bronze (en els 200 estils) al Campionat Mundial Junior de Natació del 2022. La seua passió per la natació li ve de família. El seu pare, Jordi Carrasco, va ser olímpic a Sydney 2000. El seu avi i el seu germà també han destacat en aquest esport. Carrasco mostra el seu optimisme en relació amb les oportunitats de les dones per destacar i ser reconegudes en l’esport. “Els nois solen nadar més ràpid, però les proves són diferenciades i adaptades per gènere i hi ha moltes menys noies nadadores”, indica. La lleidatana va començar a fer cursos de natació als 4 anys, i als 6 ja va començar a participar en competicions catalanes. La seua primera competició estatal va ser el 2017, quan es va començar a formar a INEF Lleida. Fa dos anys que s’entrena al centre d’alt rendiment (CAR) de Sant Cugat del Vallès, on estudia batxillerat i el compagina amb els seus entrenaments d’unes 20 hores a la setmana, de dilluns a dissabte. “Soc molt exigent amb mi mateixa. Vaig portar molt bé primer de batxillerat, però el segon curs m’està costant més perquè tinc molt poques hores lliures”, explica. Enguany farà la selectivitat perquè té la intenció d’estudiar biomedicina. “Els estudis són primordials, la natació caducarà algun dia. Al final, el més important és poder fer les dos coses, però sempre posaré la meua carrera acadèmica al davant”, conclou. 

«Vaig ser de les primeres a cobrar per jugar a bàsquet femení»

Pepa Calvet Exjugadora de bàsquet, 66 anys

Pepa Calvet va ser una de les primeres dones a cobrar per jugar a bàsquet. Es va iniciar en el món de l’esport a Les Dominiques gràcies a Tere Vila, una de les primeres professores de gimnàstica titulades, que va transmetre el seu entusiasme pels esports a les alumnes. Es va formar al Club Medina de Lleida i més tard va jugar amb el Reial Club Celta de Vigo i el Xuncas de Lugo. Va arribar també a formar part de la selecció espanyola en onze ocasions. “A casa veien molt bé que fes esport, però no tant que l’anteposés a la meua vida professional”, explica Calvet. “Per això, quan em va fitxar el Vigo, una de les condicions per acceptar va ser que em donessin una feina estable”, recorda. “El que cobrava per jugar era només una ajuda”, puntualitza. Calvet creu que avui dia les dones tenen més facilitats que abans per poder viure de l’esport, encara que remarca que “els sous segueixen sent molt diferents als dels homes”. Tanmateix, apunta que “és més fàcil moure’s al món”. “Per a mi l’esport va ser molt més que un sacrifici, solia entrenar-me de matinada i amb la pista gelada els mesos d’hivern”, explica. Malgrat que va deixar de jugar amb la selecció als 23 anys, Calvet no ha perdut mai la seua passió per l’esport. Va continuar jugant els caps de setmana i amb 47 anys va crear amb unes companyes un equip a Lugo amb què van arribar a guanyar la Lliga Autonòmica. Actualment continua jugant de tant en tant en les seues estones lliures. “Si tornés a nàixer no canviaria res”, afirma.

«Les coses estan canviant, però encara queda un llarg camí»

Maria Banlles Ciclista, 22 anys

Maria Banlles és una jove ciclista d’Alfarràs que ha estat campiona en diferents proves a nivell català i espanyol. Actualment compagina els seus estudis en Educació Social a la Universitat de Lleida amb la competició professional en un equip internacional femení, el Sopela Women’s Team, encara que no cobra cap sou per això. “El meu somni és poder viure del ciclisme, però per a les dones això resulta encara gairebé impossible”, lamenta, i afegeix que “dels set equips que competeixen en la meua categoria a nivell continental, només dos paguen als seus esportistes”. En aquest sentit, assegura que “sembla que les coses estan millorant a poc a poc, però estem encara molt lluny de ser iguals en aquest esport als homes”. Banlles atribueix en part  aquesta situació a “la poca visibilitat que té la competició femenina als mitjans”. “És un peix que es mossega la cua, ja que si no el difons primer amb l’objectiu de crear i fidelitzar audiències, és molt complicat generar els ingressos necessaris per continuar potenciant l’esport”, explica. Un altre factor, segons Banlles, és la falta d’“una base esportiva sòlida”. Aquesta esportista, que viatja setmanalment a causa de les competicions, agraeix totes les facilitats que té a la universitat per tenir els estudis al dia gràcies a un certificat d’esportista d’alt nivell. “Si no tingués aquesta flexibilitat per fer exàmens o entregar treballs seria molt complicat que pogués entregar- me al ciclisme al nivell en què ho estic fent”, conclou la jove.

«A alguns els costa molt acceptar que una noia els pot guanyar»

Andrea Gómez Futbolista, 19 anys

Andrea Gómez és la màxima golejadora de l’AEM femení. Va començar a jugar al futbol “de ben petita” als carrers de la Bordeta, el seu barri. Va fer el primer curs de futbol base als 5 anys al barri, i als 12 va començar a entrenar-se a l’AEM. Dos anys després va entrar a l’equip B del club, on va jugar durant una temporada. En la següent temporada va estar a l’equip cadet del Barça, i el 2019 va tornar a l’AEM i va ascendir la primera federació. Dels 13 als 14 anys, va formar part de l’equip que va protagonitzar la gesta de competir en una lliga masculina perquè no hi havia prou equips femenins de nivell, i a més van guanyar la competició. “Molts ens animaven i aplaudien quan guanyàvem, però alguns homes es molestaven perquè els costa molt entendre que una dona els pot guanyar al futbol”, assegura. Gómez indica que quan era petita no tenia referents “perquè era impossible veure un partit de futbol femení per la tele. Ara ja se’n comencen a conèixer més noms”, explica. Tot i així, “només poden viure del futbol les de Primera divisió, però no estalvien perquè no cobren ni una dècima part del que reben ells”, sentencia. Gómez, que cursa Integració Social, admet que els estudis són “molt importants” però “posaré el futbol al davant. No em penedeixo de la vida que he elegit”, conclou. 

«Els horaris quasi sempre afavoreixen els homes en esdeveniments importants»

Berta Segura Atleta, 19 anys

Berta Segura és una jove atleta de Lleida que als 18 anys va aconseguir una medalla de plata a la prova de 4 x 400 metres del Campionat Europeu d’Atletisme Sub-20 del 2021. Va descobrir que li agradava l’atletisme gràcies a la seua germana gran, que també el practica, i va començar a entrenar-se a sisè de primària. “Al principi no competia perquè em feia molta por perdre i que els entrenaments no es reflectissin en la competició”, explica. No va canviar d’idea fins als 15 anys, quan els seus entrenadors la van convèncer que “si s’entrenava bé, era impossible que no competís bé”. Assegura que en la seua primera competició estava molt nerviosa, emoció que continua sentint “perquè és important sentir nervis”, encara que “no en la mateixa intensitat”.  Segura s’entrena cada dia menys diumenge entre dos hores i mitja i tres hores. Al principi ho feia sola perquè no hi havia ningú més que s’entrenés en proves de velocitat, però ara ho fa en grup. La lleidatana considera que “l’atletisme és un dels esports on hi ha més igualtat” perquè “el teu nivell només depèn de les teues marques temporals”. Tot i així, assegura que hi ha coses a millorar. “En competicions molt importants, els horaris solen afavorir més els homes”, assegura. “La millor hora per córrer és entre les sis i les vuit de la tarda, i normalment és quan ells corren”, afegeix. Segura combina l’atletisme amb els seus estudis de Psicologia, a la Universitat de Lleida. “Sé que acabaré la carrera passi el que passi”, afirma.