Detecten, en primícia, una estrella mentre s'empassa un planeta

Per primera vegada, els astrònoms han detectat el moment en què una estrella, ja sense combustible, engoleix un planeta. Un destí que serà el mateix que correrà, d'aquí d’uns 5.000 milions d’anys, la Terra en mans del Sol, quan aquest mori. Els fets s’han produït a la nostra galàxia a uns 12.000 anys llum i ho publica a Nature un equip internacional amb participació, entre d’altres, de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), l’Institut Tecnològic de Califòrnia (Caltech) i la Universitat de Harvard.

L’autor principal de l’estudi, Kushalay De, del MIT va explicar que estaven "veient la fase final de la deglució" i el planeta es creu que era un món calent de la mida de Júpiter que va ser arrossegat per l’atmosfera de l’estrella moribunda i, finalment, pel seu nucli.

Quan una estrella es queda sense combustible, s’unfla fins a arribar un milió de vegades la seua mida, engolint tota la matèria -i els planetes- que troba al seu pas. Fins ara s’havien captat només els moments previs i posteriors. La desaparició planetària sembla haver tingut lloc a prop de la constel·lació de l’Aquila. Els astrònoms van observar un esclat d’una estrella que es va fer més de cent vegades més brillant en només deu dies, abans d’esvair-se ràpidament.

Aquest esclat de llum blanca el va seguir un senyal més fred i durador, per la qual cosa l’equip va deduir que aquesta combinació només podia deure’s a un esdeveniment: una estrella que engolís un planeta proper. "Estem veient el futur de la Terra", que correrà la mateixa sort d'aquí a uns 5.000 milions d’anys, quan s’espera que el Sol es consumeixi i cremi els planetes interiors del sistema solar, va assenyalar De.

El maig de 2020 l’equip en va descobrir una esclat i van tardar un any a trobar l’explicació, ja que abans va caldre descartar altres possibilitats, com que es tractés d’una estrella binària. A partir de les dades, van calcular la quantitat total d’energia alliberada per l’estrella des del seu esclat inicial i van descobrir que era sorprenentment petita: aproximadament 1/1.000 de la magnitud de qualsevol fusió estel·lar observada en el passat.

El que es va fusionar amb l’estrella havia de ser 1.000 vegades més petit que qualsevol altra estrella mai no vesteixi. "I és una feliç coincidència que la massa de Júpiter sigui aproximadament 1/1.000 la massa del Sol. Va ser llavors quan ens en vam adonar: Això era un planeta, xocant contra la seua estrella," va assenyalar De. D’aquesta forma, els científics van poder per fi explicar l’esclat inicial, brillant i calent, que va ser probablement el moment final d’un planeta de la mida de Júpiter arrossegada per l’atmosfera d’una estrella moribunda.