Els traumes psicològics en la infància multipliquen per quatre el risc de depressió

Les persones marcades per traumes psicològics durant la infància tenen quatre vegades més probabilitats de desenvolupar una depressió en el futur i responen pitjor al tractament i a la remissió de la malaltia, sobretot si la mala experiència s’ha produït abans dels set anys. Com més crònic sigui l’episodi traumàtic, més risc hi ha que la malaltia s’allargui durant tota la vida, segons han exposat professionals de la salut mental durant el XXI Seminari Lundbeck "La depresión, ¿nace o se hace?", en què s’han abordat els factors biològics, psicològics i socials que convergeixen en aquesta malaltia.

Traumes derivats d’abusos sexuals o psíquics, negligència, escassetat de cures o pèrdua d’un progenitor són factors psicosocials de risc per fer aflorar una depressió d’adult, però és el de la violència interpersonal el que més prevalença acumula, ha assenyalat Alba Babot, especialista en Medicina Familiar i Comunitària en l’Àrea Bàsica de Salut de La Garriga (Barcelona).

Un de cada quatre nens i adolescents (24,2 %) que han tingut un d’aquests episodis traumàtics, compleixen els criteris de depressió; la major part dels adults que en pateixen (62,5 %) tenen antecedents de trauma infantil, i solen generar una pitjor resposta al tractament i fins i tot a la remissió, sobretot si l’experiència s’ha produït abans dels set anys. Però és que, a més, passar per un d’aquests traumes duplica, i pot arribar a quintuplicar, el risc de suïcidi infantil, adolescent o adult.

LA SOLITUD, L’"ASSASSÍ SILENCIÓS"

Un altre de les amenaces psicosocials que inciten l’aparició de la depressió és la solitud, que multiplica fins per cinc vegades el risc; no obstant, és també el factor més modificable de tots. L’aïllament i vulnerabilitat social i la solitud són comuns en els adults grans i s’associen a una morbimortalitat; en aquest sentit, els professionals d’Atenció Primària, ha destacat la doctora, tenen "una posició única" per identificar les persones socialment aïllades.

No obstant, i encara que la solitud s’atribueix sobretot a la gent gran, les últimes evidències apunten que els menors de 25 anys són els que actualment tenen més sentiment de solitud no desitjada, relacionada principalment pels factors econòmics com l’atur o les dificultats per accedir a un habitatge. Sense oblidar, ha afegit, l’ús de xarxes socials i la falta d’acció social en persona.

Integrar preguntes sobre la solitud a les consultes permetria aproximar-se millor a l’estat de la salut mental del pacient; de la mateixa manera, abans del diagnòstic s’haurien de valorar els altres factors psicosocials de risc, com els episodis traumàtics en la primera infància, però també els trets de personalitat que predisposen a la depressió, així com els biològics.

"L’ENTORN POT AJUDAR EN LA RECUPERACIÓ PLENA, PERÒ TAMBÉ ENFONSAR EN LA MISÈRIA"

Antonio, de 53 anys, té un trastorn bipolar tipus dos; però fins aquest últim diagnòstic, ha passat per dècades de trastorns de la conducta alimentària i depressió. El germen de tot això van ser les inseguretats que va anar acumulant des de petit pels continus canvis de residència ocasionats per la feina dels seus pares; quan per fi es van estabilitzar a Tarragona, quan ja tenia 13 anys, un altre nen li va dir que estava gras i no va menjar més.

Juntament amb l’anorèxia i la bulímia, van començar diferents episodis depressius que el van portar a la incapacitat total als 30 anys, i així és com va entrar en un "cicle vital que era llit, sofà, sofà, llit". "Aquesta era la meua vida. El que sí que feia molt era dormir, fins gairebé 16 hores al dia. Per què? Per no pensar". "Em sentia un inútil", prossegueix aquest treballador social; i quan no va poder "suportar-ho més", va intentar suïcidar-se. "No volia acabar amb la meua vida. Només volia deixar de patir. Ho tenia gairebé tot, parella, pis, cotxe, tenia la vida més o menys resolta, però la meua vida en aquell moment era només patir 24 hores".

Afortunadament, avui pot parlar i ajudar altres persones en aquesta mateixa situació de la importància d’envoltar-se d’un bon entorn, que a ell li va faltar: "En salut mental et pot ajudar moltíssim la recuperació plena. Però et pots enfonsar en la misèria". "És molt important que la persona se senti bé. Que corri l’aire, quan pugui parlar, ja parlarà". Tampoc no s'ha de ni de banalitzar el llenguatge ni infantilitzar les seues emocions. I aprendre a verbalitzar-les.

Ara que tot això ha quedat enerere, des de la petita associació Amb Experiència Pròpia que coordina Antonio imparteix tallers a nens i adolescents per insistir-los en la necessitat que exterioritzin i posin nom a les seues emocions. "Si a mi amb 13 anys -assegura- m’haguessin vingut a l’escola a fer-me una xerrada sobre aquest tema i dir-me que no soc l’únic i que li passa a molta gent, el camí no hauria estat tan dur". "Si us plau, normalitzem la salut mental", remata.