La neurociència demostra que les víctimes de violació es queden "congelades"

Un dels arguments més utilitzats en els judicis per violació és que la víctima no va evitar l’agressió (no va fugir o va lluitar contra els agressors).

Avui, un estudi de l’University College de Londres (UCL), adverteix que aquesta reacció té una base neurocientífica. En vista dels resultats, l’estudi científic demana que les lleis tinguin en compte les proves neurocientífiques que suggereixen que en una violació o agressió sexual, la por i l’amenaça poden fer que les víctimes quedin tenallades i siguin físicament incapaces de respondre a l’assalt.

La investigació, publicada aquest dilluns a Nature Human Behaviour, ha estat realitzada pel professor Patrick Haggard i Ebani Dhawan, exestudiant de l’University College de Londres (UCL).

Es creu que el 30% de les dones pateixen agressions sexuals o violacions al llarg de la seua vida. El 70 per cent de les dones que han anat als serveis d’urgències després d’una agressió van explicar que s'havien sentit "congelades" durant la terrible experiència, i incapaces de moure’s o cridar. L’estudi cita antecedents judicials com el del cas R v Lennox (2018), a Austràlia, en el que l’advocat defensor va qüestionar la víctima perquè no es va resistir ni va mostrar senyals de lluita. Per a aquest advocat estava clar: la víctima va permetre l’agressió sexual, la culpa va ser seua. No obstant, els investigadors afirmen que la immobilitat de la víctima pot ser totalment involuntària, en el cas del qual la culpa és inapropiada.

UNA RESPOSTA NEURONAL DAVANT DEL PERILL

Les investigacions han demostrat que, davant d’una amenaça, la resposta del cervell pot incloure el bloqueig dels circuits neuronals que controlen voluntàriament el moviment del cos. Molts animals queden breument paralitzats davant d’una amenaça lleu, la qual cosa els deixa millor preparats per a ràpida una reacció de lluita o fugida. Tanmateix, davant d’una amenaça immediata i greu, el comportament pot canviar a una immobilitat prolongada en la qual el cos queda completament congelat o flàccid.

En els éssers humans ocorren processos similars, i els estudis dels qüestionaris han demostrat que les víctimes d’agressions sexuals sovint declaren que han estat incapaces de moure’s o cridar durant l’agressió, fins i tot quan no estan físicament oprimides o immobilitzades. Però aquesta falta de forcejament sol ser utilitzada pels defensors dels agressors i violadors que argumenten que aquesta falta de resistència equival al consentiment. Però si la víctima està "involuntàriament immòbil", aquest argument és incorrecte, adverteix l’estudi.

Segons Haggard, professor de Psicologia i Ciències del Llenguatge de l’UCL, "la llei reconeix des de fa temps l’eximent de 'pèrdua de control’i pot concedir la responsabilitat atenuada en situacions específiques en les quals es demostra que les accions es van realitzar sense control voluntari". "Després de revisar les proves neurocientífiques, suggerim que es tingui la mateixa consideració amb la immobilitat involuntària durant la violació i l’agressió sexual" i que es deixi de culpar a les víctimes de manera inapropiada. "És essencial cridar l’atenció de la societat sobre la importància crucial del 'consentiment actiu'", conclou el científic.

"Les definicions legals de violació i agressió sexual es basen en la falta de consentiment". Però, amb freqüència els tribunals el posen en dubte i "presenten estereotips no provats sobre com es comportaria suposadament una víctima 'real’, lamenta Dhawan. I amb aquesta estratègia, "els agressors poden al·legar que van assumir que la víctima estava consentint perquè no oposava resistència", subratlla. "Hem d’utilitzar els descobriments neurocientífics per evitar que aquests mites serveixin com a argument per a la defensa i per garantir que es faci justícia a les víctimes".