Lleida torna a ser Larida

Després de la recuperació l'any passat després de la pandèmia, la Festa de Moros i Cristians de Lleida va culminar ahir una nova edició amb presència multitudinària de públic. La desfilada infantil al migdia i el de gala a la tarda van precedir la batalla final al Turó de la Seu Vella, en la qual les tropes musulmanes van reconquerir la ciutat.

Lleida va viure ahir l’edició número 27 de la Festa de Moros i Cristians, en una jornada final multitudinària. La meteorologia va contribuir en un dia primaveral a escalfar una jornada vistosa a través de l’espectacular vestidor de les comparses mores (Al·leridís, Musa i Bani-hud) i cristianes (Pallaresos, Urgellencs i Anglesola) i l’ardor guerrer a la Seu Vella.

Uns 700 festers i músics de bandes van desfilar a mitja tarda per l’habitual recorregut que parteix de la Porta del Lleó de la Seu Vella i, carrer Cavallers a baix, desemboca a Blondel i avinguda de Madrid fins a la Paeria. Unes hores abans, al migdia, el públic també va gaudir de la desfilada infantil, que va culminar a la plaça Sant Joan (pàgina 4). En un Turó abarrotat de públic, al vespre es va viure la primera part de l’escenificació de la festa, estrenada l’any passat: l’enfrontament itinerant al costat de l’edifici de la Canonja, abans que els protagonistes arribessin fins a l’escenari de la batalla final, al costat de la Porta dels Apòstols, als peus del campanar.

La batalla dialèctica, un guió firmat per l’escriptor i mecenes cultural lleidatà Antoni Gelonch no només va tenir com protagonistes el caid moro dels Al·leridís (Jordi Suñé) i el capità cristià dels Pallaresos (Adrià Vidal), sinó que també van participar 4 personatges cristians en representació de la població assetjada per les tropes musulmanes. En clau històrica, però també amb un sentit actual i universal, una cristiana va lamentar que “les batalles només deixen mort i destrucció. Quina desgràcia que no puguem entendre’ns els uns amb els altres i que hàgim d’enfrontar-nos!”. I una altra li va respondre que “potser arribarà un dia que serem capaços de conviure”. Finalment, el caid moro, espasa en rest, derrota el capità cristià, que no li va implorar per la seua vida sinó per la dels seus soldats. El màxim responsable de les tropes musulmanes es va mostrar magnànim i va deixar lliure el cristià amb la condició que no torni mai a Larida. I aquest li va contestar que “d’altres ho faran per mi”. Segurament, en la Festa de l’any que ve.