Mil cares de l'esclerosi múltiple

L’esclerosi múltiple és una malaltia autoimmune que afecta el sistema nerviós central, es diagnostica més en dones que homes i és la principal causa de discapacitat en joves, després dels accidents de trànsit. A les comarques lleidatanes, es calcula que prop de sis-centes persones tenen aquesta patologia i en el dia d’avui continuen lluitant per aconseguir que les malalties neurodegeneratives tinguin la incapacitat del 33 per cent automàticament després del seu diagnòstic. Coincidint amb el Dia Mundial d’aquesta afecció, la Fundació Esclerosi Múltiple va obrir ahir les portes del seu Centre Neurorehabilitador ubicat al CAP Onze de Setembre de Lleida, on professionals de diferents disciplines ofereixen un tractament personalitzat a pacients amb problemes neurològics.

“L’any passat vam atendre un total de 248 persones, de les quals 150 (60,4 per cent) tenen esclerosi múltiple”, va explicar la seua directora, Mónica Nieves, qui va apuntar que “la que es coneix com a malaltia de les mil cares −no tothom té els mateixos símptomes i l’evolució és diferent− requereix un tractament de mil vessants en què intervenen serveis com a logopèdia, fisioteràpia infermeria o teràpia ocupacional per millorar l’autonomia en el dia a dia”. Pel que fa al perfil dels pacients, Nieves explica que “cada vegada atenem més persones joves, d’entre 20 i 30 anys, encara que la mitjana se situa entre els 40-45 anys”. El tractament també posa l’accent en el benestar emocional dels pacients.

Segons explica la psicòloga Lourdes Assens, “l’ansietat i la depressió s’han accentuat després del confinament. També el diagnòstic pot ser un xoc, per això és important contribuir al benestar emocional dels pacients perquè puguin avançar en el seu dia a dia sentint-se bé amb ells mateixos”.

«Sense esport no caminaria»

“Em van diagnosticar esclerosi el febrer de l’any 2017, als 30 anys. Un mes després em van derivar al Centre Neurorehabilitador Miquel Martí i Pol, que en aquests sis anys ha estat per a mi un pilar tant emocional com físic. Abans que em detectessin esclerosi no coneixia la malaltia i això sempre genera certa angoixa. Tinc debilitat muscular a la part esquerra del cos i, gràcies a l’esport i la fisioteràpia, puc mantenir-me forta i caminar. Encara puc moure’m amb independència: condueixo amb el meu cotxe adaptat i en els trajectes llargs també m’ajudo de la cadira de rodes. Intento donar visibilitat a aquesta malaltia amb diferents iniciatives i estic molt agraïda als professionals de la fundació. Per part del meu entorn familiar, també he tingut un bon suport.”