Sergio Callen: «El transport públic de Catalunya està marcant tendència mundial»

Aquest lleidatà, directiu del camp de la mobilitat i el transport ferroviari als EUA, recollirà dimarts al Rectorat el XII Premi Alfons de Borja que atorga l'Associació d'Antics Alumnes i Amics de la UdL.

Per què va decidir dedicar-se al sector de la mobilitat?

Perquè agrupa moltes disciplines del món de l’enginyeria mecànica, industrial, electrònica, civil, química i planificació. La multidisciplinalitat dels projectes i diversitat de solucions a un mateix problema em van atrapar molt ràpid. Un altre punt important per a mi és l’impacte que les nostres actuacions tenen en la societat, no només des del punt de vista de millorar la mobilitat dels ciutadans, la sostenibilitat i l’impacte mediambiental, sinó també la gran possibilitat de trencar barreres socials i oferir noves oportunitats de desenvolupament.

Els problemes de mobilitat estan en continu canvi i demanen solucions més netes, més ràpides, més flexibles i sostenibles. Són un repte que em continua captivant cada matí.

Com valora la xarxa de transport públic de Lleida i Catalunya?

Envejo la xarxa de transport ferroviari i d’autobús que tenen Catalunya i Lleida. Visc en una ciutat residencial al sud de Los Angeles de 300.000 habitants, on menys d’un 5% de la població utilitza el transport públic. I a tot EUA el 45% no té accés a aquesta xarxa. La maduresa del transport ferroviari de passatgers a Catalunya quant a fiabilitat, disponibilitat, seguretat i freqüència està per sobre de la mitjana americana.

Encara li queden molts reptes des del punt de vista econòmic, ambiental i social, però definitivament està marcant tendència mundial a nivell tecnològic.

És el cas, per exemple, dels autobusos elèctrics i d’hidrogen de Barcelona, la Línia 9 i 10 totalment automàtica o l’alta velocitat que té parada a Lleida amb uns sistemes de seguretat i fiabilitat que són líders a tot el món.

Quin és el projecte més ambiciós en el qual ha treballat?

M’agradaria dir que tots els projectes en què he estat involucrat tenen un punt d’ambició, ja sigui per la complexitat tècnica, política o econòmica. Però en recordo dos que van ser especialment ambiciosos: el desenvolupament d’un sistema tramviari sense catenària quan treballava a Ardanuy Enginyeria a Barcelona.

Va ser una solució innovadora que encara avui continua construint-se a tot el món. D’altra banda, el tren d’alta velocitat de Califòrnia, una connexió ferroviària entre San Francisco i Los Angeles de 128 bilions de dòlars. És un projecte amb una gran càrrega política i econòmica que dificulta moure’l en la direcció correcta. També amb una alta complexitat tècnica per la manca d’experiència en la implantació d’alta velocitat al país.

El Premi Alfons de Borja se suma a una llarga llista de reconeixements, com el Top 40 Under 40 als EUA. Què suposa per a vostè guanyar aquest guardó a casa?

És un gran orgull. Tant a Catalunya com als Estats Units he tingut la sort de treballar amb companys i empreses que sempre han fet que tregui el millor i estic molt agraït per això.

Potser porta el meu nom com a adjudicatari, però aquest és un reconeixement conjunt a l’Escola Politècnica Superior, als seus professors, als companys de carrera, als amics i a la família.

Quina vinculació manté amb Lleida? Ve sovint?

Els meus pares i els meus amics de tota la vida són a Lleida, per això per a la meua dona, els meus fills i per a mi és molt important aquesta ciutat. Tinc dos fills de 6 i 8 anys que van nàixer als Estats Units però que, des dels dos anys, venen un mes tots els estius amb els meus pares (amb l’excepció del 2020). Ens agradaria que poguessin estudiar aquí i aprendre els valors que vam adquirir nosaltres.

Quan vivíem a Nova York veníem com a mínim dos vegades a l’any. A l’hivern aprofitàvem per anar a esquiar al Pirineu, un dels paisatges naturals més increïbles que hàgim de preservar i valorar. Des que som a Califòrnia és més complicat venir, però ho fem com a mínim una vegada a l’any. Sempre busquem excuses per tornar.