Noguera, Alt Urgell, Urgell i Segarra, centres de modernització de l'organització sanitària militar al bàndol republicà a finals de la Guerra Civil

La modernització de l’organització sanitària militar en el bàndol republicà va tenir com a bases d’acció diverses comarques lleidatanes a la darreria de la Guerra Civil quan la derrota de les forces lleials al govern de la República semblava inevitable. La prestigiosa revista Gimbernat, que editen de forma conjunta la Universitat de Barcelona, la Universitat de Vic i la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, ha publicat recentment un article sobre la sanitat militar durant la Guerra Civil que incideix en aquest fet a càrrec del lleidatà Francesc Closa i Salinas, professor de secundària i investigador de la UdL i de la Universitat Rovira i Virgili. És un dels primers estudis sobre aquest tema en aquestes comarques i Closa analitza la seua estructura i organització al territori prenent com a base, a més de consultar altres arxius d’àmbit català i espanyol, les memòries de Pelai Vilar i Canales, un metge català (Oviedo, 1909; Mèxic DF, 1993) la figura del qual és sinònim de lluita i compromís en l’àmbit polític i sanitari.

Vilar va ser un d’aquests herois de bata blanca de la Guerra Civil que, com a cap de Sanitat amb grau de comandant de l’XI Cos de l’Exèrcit Republicà de l’Est, va dur a terme la tasca de modernitzar l’organització sanitària militar des del front d’Aragó que va traslladar posteriorment a territori català, amb un paper clau de les comarques lleidatanes de la Noguera, Alt Urgell, Urgell i Segarra. Analitzant les memòries de Pelai Vilar, Francesc Closa descobreix que, a partir de l’estiu del 1938, es produeix tota una sèrie d’importants canvis amb l’objectiu de modernitzar l’organització sanitària de l’XI Cos d’Exèrcit Republicà. Entre aquests canvis, destaca la modificació de la localització de la Prefectura Superior del Cos d’Exèrcit (CE), la reubicació del batalló de Sanitat i la creació del Butlletí de Sanitat Militar i del departament d’estadística, dirigida pel capità Jaime Vilaseca, antic president del Tribunal Permanent de l’XI CE a Aragó.

No van ser les úniques novetats ressenyables. També es va crear una escola de sanitat, es van construir noves carreteres per disminuir el temps de trasllat dels ferits i es van reduir els equips sanitaris fent-los més funcionals, aproximant al màxim els postquirúrgics al front de guerra per a una ràpida evacuació i classificació dels diferents ferits

Van ser habilitats a prop del front a Coll de Nargó, Sanaüja, Organyà, Solsona, Riner i Alentorn

Closa també comenta l’origen i evolució dels líders sanitaris militars, entre els quals figura el tinent mèdic Lluís Folch i Camarasa, pioner anys després de la psiquiatria infantil a Catalunya i nebot de l’escriptor Josep Maria Folch i Torres. Folch i Camarasa va ser l’encarregat d’organitzar i dirigir l’“Escola per a classes de sanitat militar” creada per Vilar amb l’objectiu de formar comandaments intermedis.Va ser el mes de setembre del 1938 quan, davant de la creixent pressió de l’exèrcit franquista al front de l’Ebre, es comencen a aplicar les reformes a l’organització sanitària impulsades per Vilar, ja que l’alt comandament militar republicà encarrega a l’XI Cos d’Exèrcit que preparés una ofensiva al seu sector.

Van ser habilitats diversos centres hospitalaris, entre els quals quatre petits equips quirúrgics amb un total de cent llits. A la rereguarda es van definir tres equips quirúrgics més, dos en territori lleidatà, un a Coll de Nargó amb quatre-cents llits i l’altre a Sanaüja amb cent cinquanta. Aquesta estructura es va ampliar amb la cessió temporal de tres equips quirúrgics més a la rereguarda: el d’Organyà amb 100 llits, el de Solsona amb 200 i el del Miracle, a Riner (Solsonès) amb 250.Aquesta ofensiva republicana no va arribar a produir-se, per la qual cosa els quatre equips quirúrgics inicials passarien a ser dos el mes de desembre del 1938: un al paratge conegut com la Torreta, a Alentorn, amb trenta-quatre llits, i un altre a Coll de Nargó, amb vint.

A més, hi havia un hospital de reforç a Sanaüja. En plena retirada de l’exèrcit republicà, el dipòsit central de material sanitari i farmacèutic es traslladaria a Bassella, a només vint quilòmetres del front, la qual cosa escurçava el trasllat del material mèdic potencialment requerit.