Alemanya per carreteres secundàries

Per Joan Ramon Zaballos Rubio. Barcelona, 1962. Gracienc de naixement i lleidatà de vocació. Catedràtic d’alemany. Va creuar Alemanya en cotxe aquest 2023 per viure en directe records del passat. Ha viatjat per uns 90 països i d’alguns ha escrit articles a SEGRE.

He viatjat per uns 90 països i d’alguns he escrit articles a SEGRE. Aquest viatge forma part d’un dels primers punts de la bucket list –llista de coses a fer abans de morir– que vaig crear durant el meu darrer any laboral. El viatge està dissenyat per veure en directe dos cantants que van formar part durant anys del meu procés d’aprenentatge de la llengua alemanya i que després els he fet servir també per a les meves classes a l’EOI: Herbert Grönemeyer i Nena.

El primer actua a Kiel i la segona, a Gelsenkirchen. Durant el viatge veuré coses que seran un fort contrast entre el millor i el pitjor de la història i la cultura alemanya. Aterro a Hamburg i recullo el cotxe de lloguer. Avui a Hamburg visitaré la Montblanc Haus, el nou museu creat al costat mateix de la fàbrica de la famosa casa d’estilogràfiques. Un edifici en forma de caixa de ploma Montblanc on es pot gaudir del món de l’escriptura a mà i els seus estris més preuats i cars. L’endemà creuo per carreteres secundàries la gran planícia de Schleswig-Holstein.

Vull visitar el memorial de la marina alemanya a Laboe, davant del mar Bàltic. El memorial va ser construït el 1936 per recordar les víctimes navals de la I Guerra Mundial, ara és un lloc de record als mariners morts de tots els països. El memorial consta d’una impressionant torre de 86 metres a la qual es pot pujar i gaudir d’una gran vista.

Al soterrani i a la planta baixa hi ha una cripta i un museu on s’honoren els mariners caiguts i s’explica la història de la marina de guerra alemanya. Al costat d’aquesta torre hi ha un dels famosos submarins alemanys U-Boot 995. El darrer que queda al món. Es pot visitar per dins. Encara impressionat per les condicions de vida dins d’aquests taüts submergibles vaig cap a Kiel per gaudir del primer concert. En el Wunderino Arena no hi cap ni una agulla.

Grönemeyer amb la seva peculiar veu i les seves extraordinàries lletres porta anys seduint el públic. Avui ens ofereix un concert de més de dos hores en el qual canta clàssics com Bochum o Männer i aconsegueix amb Herzhaft posar a ballar tot el públic copiant els sensuals moviments de la protagonista de la cançó. L’endemà em dirigeixo a un dels camps de concentració que vull visitar: Neuengamme.

És el camp més gran del nord d’Alemanya ja que consta del camp de concentració en si i del camp de treball forçat que hi havia al costat en el qual fabricaven totxos per a la construcció. Quan arribo estic sol. La dona de l’entrada s’interessa per la meva visita. Al saber que vinc d’Espanya em comenta que fa poc hi ha col·locat un memorial dedicat als espanyols. Em diu que un comunista austríac que va estar al camp els va ajudar perquè havia estat a les Brigades Internacionals. Quan vol continuar, li dic: sí, Hermann Langbein.

Ella calla, em somriu i diu: vostè i jo ens entenem! No fa falta que li expliqui res més! Em passaré més de 4 hores visitant el camp i escoltant amb una audioguia les explicacions. Visitar un camp de concentració impressiona, si a més a més estàs sol en un dia fred i humit que et recorda les condicions de vida dels interns, el sentiment d’angoixa no et deixa fins que agafes el primer son. Arribo de nit a l’hotel Schloss Villa Derenburg.

Soc l’únic client de l’hotel. Es pensaven que ja no vindria. Quan veig la vitrina tancada plena de màscares de carnaval i una gran escultura d’un sàtir raptant una atractiva dona que porta un vestit vermell, tinc la sensació que aquí es practiquen escenes de la pel·lícula Eyes Wide Shut.

Els crits de plaer de la nit següent de clients acabats d’arribar semblaran que volen confirmar les meves sospites.Els propers dies visito algunes poblacions que són Patrimoni de la Humanitat i que es troben molt a prop: Goslar, a la Baixa Saxònia, i Wernigerode i Quedlinburg, a Saxònia-Anhalt. La II Guerra Mundial no les va afectar gaire ja que no eren ciutats molt importants ni zones industrials. Després de la guerra Wernigerode i Quedlinburg van quedar a la zona comunista i per tant l’especulació immobiliària i els diners per tirar cases velles i fer-ne de noves eren inexistents.

El destí va fer que aquestes ciutats quedessin quasi intactes. Ara, gràcies als diners que han arribat després de la reunificació i tot el sanejament que s’ha fet per mantenir aquests edificis en bones condicions, han transformat les tres ciutats en llocs d’una gran bellesa i exemple de manteniment del patrimoni urbanístic. Les mines, ara tancades, de Rammelsberg al costat de Wernigerode també són Patrimoni de la Humanitat i ofereixen diversos tipus de visita per dins del gran complex miner.

Aprofito per visitar un altre camp de concentració que em ve de pas: Mittelbau-Dora. En aquest camp de treballs forçats es construïen els famosos coets V2 dins de túnels excavats a la muntanya de Kohnstein. En el meu camí cap a la ciutat de Gelsenkirchen paro a Wewelsburg per visitar aquest castell que va ser la seu de les SS de Himmler.

Ara el castell s’ha transformat en un alberg de la joventut, però hi ha un centre d’informació que recorda amb una gran exposició el seu passat i la seva vinculació amb el nazisme i les SS. En el castell, a la sala dels Obergruppenführer (sala dels generals), encara es pot veure el famós mosaic anomenat “sol negre”, que és tot un símbol dels moviments neonazis actuals. A la sala, ara vigilada amb càmeres de seguretat, hi ha grans coixins per estirar-se que tapen aquest sol.

És la seva manera d’humiliar aquest símbol nazi. Finalment arribo a Gelsenkirchen. Aquí podré escoltar en directe Nena, la cantant que es va fer famosa pels 99 globus vermells que provoquen una guerra. Gelsenkirchen és un clar exemple de ciutat industrial de la zona minera del Ruhr. Ara hi queden antigues instal·lacions com Zollverein, que són Patrimoni de la Humanitat. El meu viatge acaba a l’amfiteatre del Nordsternpark.

Allà sota les estrelles gaudiré de les cançons de Nena que tantes vegades vaig escoltar quan estudiava germanística i tantes vegades he fet servir a classe. Mentre Nena fa que tots entonem la tornada d’un dels seus temes més famosos, Wunder geschehen! (els miracles succeeixen), recordo com va començar tot per a mi en el món de l’alemany. I al final no puc més que reconèixer que té raó, que els miracles succeeixen!