Tornar a començar amb sostre

El projecte Housing First, que va arribar a la ciutat de Lleida el 2017 per iniciativa de la Paeria i gestionat per Sant Joan de Déu, dona llar a 35 persones que vivien al carrer i no han pogut adaptar-se a la resta de serveis socials. Els usuaris poden viure amb les seues parelles, paguen el 30% del lloguer i mantenen una reunió setmanal amb l'equip.

El sensellarisme és un problema estructural en totes les societats. Al llarg dels anys, s’han desenvolupat diferents models per assistir les persones que viuen al carrer.

Gairebé tots són en escala, la qual cosa significa que les persones accedeixen a un habitatge al final d’un procés de recuperació. Aquest sistema ha funcionat amb molts usuaris, però no tots han pogut adaptar-se a les seues exigències. Així va nàixer la necessitat de trobar una via per “acollir les persones tal com són, en un model flexible i centrat en elles”.

Així defineix Toñi Segura, cap de l’àrea d’Inclusió Social i Comunitària de Sant Joan de Déu de Lleida, el projecte Housing First (la casa, primer). Va arribar a la capital lleidatana el 2017 per iniciativa de la Paeria, que els va cedir els primers quatre pisos destinats a acollir persones sense llar. En poc més de sis anys, el projecte ha crescut fins a arribar als 33 pisos –23 a Lleida ciutat, 9 a les Borges Blanques i un a Torres de Segre– i 35 usuaris.

La majoria d’immobles són cedits per l’ajuntament o són pisos socials i uns quants provenen del mercat privat. “Housing First està destinat a persones que han passat per tots els serveis socials i no han aconseguit adaptar-se”, explica Josep Agustí, educador social del projecte. Els professionals són figures d’acompanyament i no d’autoritat, amb l’objectiu de formar un vincle amb els usuaris.

Tots són derivats des de l’àrea d’inclusió de la Paeria, que col·labora amb entitats com Arrels. Són 13 dones i 22 homes, tenen una mitjana de 51 anys i sis d’ells treballen. Han viscut vuit anys de mitjana al carrer i el 80% tenen un perfil d’addicció. “El primer que pregunten sempre és si hauran de deixar de consumir, i la resposta és no”, explica Segura. Així mateix, dos de cada deu pateixen alguna patologia mental. “L’ajuntament va sentir la necessitat de desenvolupar el projecte perquè van detectar que el sensellarisme s’estava cronificant”, valora Agustí. Els participants poden quedar-se a les seues llars indefinidament, i així ho fan gairebé tots.

La majoria de pisos són d’una habitació i estan pensats per a una persona. Tot i així, set d’ells tenen relacions sentimentals estables i comparteixen el seu habitatge. Els requisits per als usuaris són mantenir la convivència veïnal, a més d’“una reunió setmanal amb l’equip, que es consensua i és flexible. Els acompanyem al metge si volen”, explica Pau Freixes, treballador social de Housing First.“També els donem suport jurídic, ja que alguns reben citacions perquè estan empadronats per primera vegada”, afegeix. Així mateix, se’ls exigeix el 30% del pagament del lloguer, de forma que els participants han de treballar o poden accedir a prestacions. “Serveix perquè li donin un valor a la llar”, explica Segura. “Al principi els costa perquè no tenien l’hàbit de tenir despeses fixes, però no sol ser un problema.

Només tenim un cas en tràmit per fer fora l’usuari del pis, ja que no paga el lloguer ni ens obre la porta”, apunta Freixes. “Cada any adaptem els contractes als seus ingressos, tant si augmenten com si disminueixen”, explica Segura. Sant Joan de Déu té detectades 30 persones que viuen als carrers de Lleida i podrien entrar en el programa. Una quinzena podrien fer-ho immediatament, però d’altres necessiten un treball previ. “A Lleida no hi ha pisos”, apunta Segura. Afegeix que “els propietaris ens fan un examen de consciència perquè volen assegurar-se que cobraran el lloguer” i explica que “sempre avalem els contractes”. Sant Joan de Déu és el titular i els usuaris firmen un acord amb què poden empadronar-se i tramitar altres certificats.

«Participo en activitats en grup en què m’ho passo molt bé»

Luisa . Viu a Universitat - Zona Alta

“Visc amb la meua parella, que m’acompanya al metge i m’ajuda en tot el que necessiti, a la meua nova llar des de fa uns dos anys”, explica la Luisa, que viu en un pis d’Universitat-Zona Alta. “Abans vivia a Reus amb la meua mare, però va canviar arran de la mort del meu pare i vaig haver de marxar de casa. Vaig passar per albergs i vaig anar de lloguer en algun pis per poc temps, però vaig acabar al carrer.

Els serveis socials em van oferir aquest pis, i al principi no m’ho creia. Ara tinc el metge a prop de casa, puc cuinar el que vulgui i estar tranquil·la. També participo en algunes activitats en grup que fem, en què m’ho passo molt bé i estic contenta”, afegeix.

Sant Joan de Déu va detectar un sentiment de solitud no desitjada entre els participants, per la qual cosa ha implementat activitats comunitàries i voluntàries com excursions a la platja, àpats de Nadal o tallers organitzats per la Llar Residència de Salut Mental de l’entitat. D’altra banda, l’entitat també va constatar que cada vegada hi ha més dones vivint al carrer, Encara que la seua estada no se sol cronificar tant com la dels homes, percep aquest augment com a preocupant i prioritza la incorporació de més dones al projecte. De fet, han estat tres de les últimes quatre incorporacions.

“Molts tenen un metge per primera vegada”

Toñi Segura explica que “els usuaris solen tenir un nivell de salut molt precari, de vegades amb patologies encobertes que es manifesten quan els seus cossos es relaxen al tenir una llar.

Molts tenen un metge de capçalera per primera vegada. Hem patit alguna mort, però tenen una mort digna”. D’altra banda, destaca que “l’ajuntament ens ajuda molt professionalment i econòmicament, i res seria possible sense el finançament de la COPSE, IRPF i l’Obra Social de Sant Joan de Déu”.

«Poder fer un cafè cada matí abans em semblava impensable»

Juana. Viu al centre històric

“Fa més de dos anys que visc a la meua nova llar. Vaig viure al carrer durant set anys, per la qual cosa poder entrar en aquest pis ha estat un canvi enorme per a mi”, explica la Juana, que viu en un pis del Centre Històric. “Vaig tenir diverses relacions tòxiques i em vaig enganxar a les drogues, cosa que em va portar al carrer.

Era usuària de la fundació Arrels i em van oferir l’oportunitat d’entrar en el projecte. Abans sortia a demanar almoina cada dia i, encara que ho continuo fent de tant en tant, ara visc molt més tranquil·la. Puc fer un cafè cada matí veient la tele, una cosa que abans em semblava impensable.

Agraeixo tota l’ajuda professional de la Toñi, el Josep i el Pau, i també l’econòmica, perquè sense ells m’hauria estat impossible trobar un lloguer assequible o canviar-me la dentadura, de forma que em veig molt millor i sento que la meua vida ha canviat”, afegeix. Explica que “ara puc mossegar sense problemes la carn o la fruita, i he agafat el pes que necessitava”.Gràcies a tenir una llar, la Juana ha reprès la relació amb quatre dels seus cinc fills. Molts dels participants fa temps que no tenen contacte amb la seua família i l’equip de Sant Joan de Déu explica que “el fet de tenir un pis els anima a reprendre relacions. Algunes vegades els familiars els rebutgen, però són casos aïllats”.

«Ara tinc un lloc per dutxar-me, menjar i dormir tranquil»

Nicolae. Viu a la Bordeta

“Ja fa quatre anys que visc a la meua nova llar. Abans treballava, tenia contracte i vivia de lloguer com qualsevol persona. Vaig emmalaltir i no vaig poder continuar treballant, de manera que em vaig veure sense recursos i vaig acabar vivint al carrer unes setmanes”, explica Nicolae, que viu en un pis de la Bordeta.

El projecte està destinat a les persones que porten bastants anys sense tenir una casa perquè pretén incidir sobretot en la cronificació del sensellarisme, però els casos d’usuaris amb problemes greus de salut també es prioritzen. “Amb la nova casa tinc un lloc per dutxar-me, menjar i dormir tranquil·lament, o sigui que estic molt agraït”, afirma. “Tot i així, estic preocupat per la meua salut. En general estic bé, però hi ha dies que em trobo pitjor”, afegeix. Nicolae explica que “m’agrada la meua llar i ja m’hi he acostumat, però continuo preferint passar el dia passejant pel carrer.

Em reuneixo una vegada per setmana amb el Pau o el Josep, i m’hi avinc. M’han acompanyat a l’hospital quan ho he necessitat, així com amb els tràmits que no he sabut gestionar”.Les trobades entre els professionals i participants es duen a terme als seus domicilis però també en cafeteries o qualsevol espai a l’aire lliure. De vegades fan passejades o compren junts. També es reuneixen a les oficines de l’entitat, però ho perceben com un espai més fred on només acudeixen per gestionar tràmits burocràtics.