De Bellvís als Antípodes

En sabíem ben poc dels Antípodes, així ho va anomenar l’avi la primera vegada que els vam fer saber que ens n’anàvem a Austràlia. “Tan lluny? I ara!” I ben poc en sabíem llavors. Primer vaig prendre jo la decisió, i després s’hi va unir l’Helena, la meva germana petita. Ella necessitava polir el seu anglès, i jo complir objectius personals que anaven molt més enllà del desig de viure fora.

Marxar de casa és dur, però anar-se’n tan lluny esgarrifa. I molt. Jo vaig ser-ne conscient el mateix dia del viatge, quan ens vam acomiadar dels avis. Només ens en queda un, d’avi, té 93 anys, i el mateix dia que ens n’anàvem ens va dedicar les paraules més tristes fins llavors: “Ja no ens tornarem a veure.” Ens vam abraçar tots, també vam plorar molt, i va ser terriblement dur anar-nos-en després d’això. Crec que cap de les dues va ser del tot conscient de la distància que ens separaria dels de casa. Almenys no en vam ser conscients després de la primera escala de l’avió a Dubai.

En algun punt de l’Oceà Pacífic, tot observant una simulació del globus terraqüi a la pantalla tàctil del seient del davant, vaig poder apreciar el recorregut. I encara faltava sobrevolar el país sencer. De fet, allò ens va portar tota la nit. El viatge en si és un simple punt de partida, una preparació mental i, d’alguna manera, també espiritual que connecta ment i cos.

Diuen que viatjar obre la ment, que la descoberta de noves cultures comporta, de vegades, abraçar noves formes de vida. Però en el nostre cas no era un simple viatge, ens mudàvem a Austràlia, i en el meu en concret no sabia ni si tornaria. Havíem deixat enrere projectes que no sabíem ben bé si seguirien actius en tornar, i les persones, així com nosaltres mateixes, sabíem que en el fons canviaríem, tot i arrelar-nos a l’esperança que tot seguiria igual en cas de tornar.

Però tot eren suposicions, i ni tan sols en sabíem res de la cultura o de la gent. Un cop allí, però, tot és ben diferent, i res com ens havíem imaginat. Gold Coast és la ciutat que vaig escollir, un lloc típicament surfista, a la costa est del país, a l’estat de Queensland. També en diuen The Sunshine State pel temps fantàstic que hi fa i per les platges paradisíaques que la zona regala. La costa est contempla idíl·lics paisatges subtropicals i les ciutats de fons apareixen mig esborrades per la força de les ones del pacífic.

Difícil d’oblidar de la memòria un cop vist. És ben bé com una postal d’aquelles amb tonalitats porpra, i de fet realment és així, sobretot a l’hivern. Té les millors sortides i postes de sol que he vist mai, i amb completa visibilitat des de gairebé qualsevol punt de la ciutat. I és que, de fet, Gold Coast és també coneguda com la Miami d’Austràlia. A mi em va tocar i segueix fent-ho cada cop que passejo per Main Beach o Burleigh Heads; de les seves millors meravelles.

Queensland és del tot australià, tant que la gent camina descalça pels carrers i supermercats encara que no vinguin de Surfers Paradise amb la taula de surf a la mà. La sensació dels primers mesos és que la vida flueix, res és un problema massa difícil de resoldre, i la mentalitat dels australians de la zona és que tot té solucions viables si famílies i amics es recolzen i es mantenen units.

Els valors típicament australians es fan ben notoris a la zona, però amb la particularitat que, en certes zones, la imatge visual de Queensland remet també a una pel·lícula rodada a Montana. El país va sofrir un procés d’americanització durant la dècada dels 50, i tot i que Gold Coast és una ciutat, l’estat no deixa de ser una zona típicament rural.

El resultat recull una mescla d’ambdues cultures, on el clima subtropical coster i les zones boscoses i muntanyenques permeten acampades totalment rudes a l’aire lliure, i les carreteres, calçades, i fins i tot platges s’omplen de tot-terrenys, pickups i música country de fons.

En el meu cas, mai m’havia sentit tan acceptada i estimada en cap altre lloc, i se’m va fer del tot fàcil abraçar una cultura tan senzilla com atípica. Rebre paraules tan gratificants com: “És clar, aquí t’hi volem; Austràlia t’estima”, només omplen d’alegria l’ànima. La prova definitiva que pots trobar caliu i llar en una zona tan allunyada de Catalunya com és Austràlia, ben bé a l’altra punta de món.