Josep Maria Tamarit: «L'Església ha pagat víctimes d'abusos a canvi del seu silenci»

L’informe del Defensor parla de 450.000 abusos a Espanya, 15 a Lleida. He llegit que és la xifra més alta dins l’Església catòlica en qualsevol país europeu. Creu que això és a causa de la relació privilegiada que l’Església catòlica té amb l’Estat des de fa dècades, sobretot durant la dictadura?

L’informe no ha donat una xifra del total de casos d’abusos. Aquesta xifra és el resultat del percentatge d’una mostra de 8.000 persones de més de 18 anys residents a Espanya a qui s’ha preguntat si han sofert abusos sexuals durant la seva infància en un entorn religiós, que ha resultat ser un 1,13%. Si es compta els casos en què l’abús el va cometre un clergue o religiós catòlic la xifra baixa a poc més de la meitat (un 0,6%). La mostra és representativa de la població i d’aquí que pugui fer-se aquesta extrapolació, dins d’un cert marge d’error, però sempre s’ha de donar la xifra amb cautela. Els 15 casos de Lleida són una dada diferent: són els casos de víctimes de les quals ha arribat un testimoni a la Unitat d’Atenció del Defensor del Poble, d’un total de 487 de tot l’Estat. Es difícil fer comparacions amb altres països. Tot i que s’han fet informes en molts països europeus, són pocs els que han fet enquestes a la població per determinar la prevalença del fenomen. Podem comparar amb França, en què la Comissió Sauvé va aportar l’any 2021 un nombre una mica inferior al d’Espanya. Això no hauria de sorprendre si tenim en compte que a Espanya el nombre d’infants en escoles catòliques ha estat més elevat que a França en els anys en què s’han detectat més casos d’abús. Però en altres països més equiparables a Espanya, com el cas d’Irlanda, sabem que el nombre d’abusos va ser molt elevat. L’Informe Ryan va desvelar que en algunes institucions havien arribat a tenir un caràcter endèmic. En el cas d’Espanya, la Comissió va tenir clar que era molt important poder-ne determinar la prevalença. Entre altres raons, perquè en no poder accedir a la informació dels arxius diocesans no podíem disposar de dades que ens haurien permès fer comparacions amb les dels informes d’altres països, com les relatives al nombre de clergues involucrats en casos d’abusos.

Es parla d’abusos, tot i que tècnicament, segons l’última reforma penal, potser hauríem de parlar d’agressions sexuals. És així?

El Codi Penal ha suprimit la diferència tipològica entre agressions i abusos sexuals. De tota manera, l’encàrrec del Congrés de Diputats es referia a abusos i aquest és el concepte utilitzat en general en l’àmbit internacional per referir-se al problema que ens han encarregat estudiar. La qüestió conceptual la tractem a bastament en l’informe i ens referim, en termes amplis, a victimizació sexual, però no hem volgut encallar-nos en la qüestió conceptual.

L’Església, en comptes de participar activament en l’informe del Defensor, n’ha encarregat un altre a un despatx d’advocats privat. No és estrany que confiï més en un despatx privat que en un òrgan constitucional com és el Defensor del Poble, del qual en principi se n’ha de presumir un nivell d’independència i d’imparcialitat molt més alt?

Crec que ha estat un error encarregar un informe a un despatx d’advocats, que a més és especialitzat en Dret Mercantil. Això no pot transmetre cap bona imatge. Una de les males pràctiques que hem detectat per part d’algunes institucions de l’Església ha estat tancar acords amb les víctimes mitjançant despatxos d’advocats, en què s’ha pagat una indemnització a canvi de silenci i de renúncia a denunciar. Les famoses clàusules de confidencialitat. També s’ha de dir que hem trobat bones pràctiques, com les d’algunes congregacions que han dut a terme processos de justícia restaurativa. Altres conferències episcopals que han volgut fer una investigació seriosa i creïble han seguit uns altres criteris, com fer encàrrecs a Universitats (Estats Units o Alemanya) o crear comissions amb la participació d’experts en el tema (França o Portugal).

El Defensor del Poble, com a alt comissionat de les Corts, ja ha fet la seva feina. Ara és l’hora que el Congrés prengui decisions. Poden afectar, aquestes decisions, els acords amb la Santa Seu?

Sí, ara el Congrés pot prendre decisions a partir de les recomanacions que hem fet a l’informe. Els acords amb la Santa Seu es poden revisar per iniciativa de l’Estat, però aquesta és una qüestió que va més enllà del nostre àmbit d’estudi.

Quan vau presentar l’informe vau dir que créieu que s’havia d’indemnitzar les víctimes i que probablement ho ha de fer no només l’Església, sinó també l’Estat perquè havia de supervisar els centres concertats. Preveieu que assumirà l’estat aquestes indemnitzacions?

L’obligació de reparar el dany és, en primer lloc, de l’Església. Això no treu que l’Estat també en sigui responsable. Així ho ha determinat el Tribunal Europeu de Drets Humans en una sentència molt clara contra Irlanda per un cas d’abús sexual contra una persona que va patir, molts anys enrere, abusos sexuals en la seva infància en una escola catòlica irlandesa. La sentència és molt clara en aquest sentit. A més, a nosaltres ens tocava posar el focus en la responsabilitat dels poders públics. Aquest era el mandat del Congrés de Diputats. Ara serà qüestió de fixar en quins casos i amb quin procediment es podrà atorgar compensacions. El model ideal seria la cooperació entre l’Església i l’Estat per crear un òrgan de reparació per als casos prescrits que no poden anar a la via judicial, com es va fer a Bèlgica.

S’ha dit que els acords amb la Santa Seu, tot i que són constitucionals, els va gestionar el govern preconstitucional de Suárez i es van colar a la Constitució. És així?

Els acords són vigents mentre una part no els denunciï i tenen el rang jurídic d’un tractat internacional. Però s’ha d’aclarir també que els acords no impedeixen a les autoritats eclesiàstiques col·laborar ni obrir els arxius als investigadors. Es qüestió de voluntat seva fer-ho o no. Altra cosa és si sota certes condicions una autoritat estatal judicial podria ordenar (per tant, per via coactiva) una investigació. Aquí hi ha una controvèrsia, però no hem volgut centrar en això.

Són els privilegis en finançament i educació que concedeixen a l’Església catòlica aquests acords amb la Santa Seu el que explica l’elevat nombre de casos a Espanya en relació a altres països?

No hi ha cap dada que ens permeti fer aquesta afirmació. Les causes dels abusos sexuals a l’Església són conegudes, a partir de la recerca abundant que s’ha fet a nivell internacional. Moltes d’elles són les causes dels abusos sexuals en general (per exemple les relatives a les persones abusadores). Altres tenen elements específics de la institució catòlica, relacionades amb l’oportunitat de contacte amb menors o amb altres factors de caràcter estructural, com el poder clerical i el secretisme. Les pautes de resposta que han predominat durant molt de temps (la negació, l’encobriment i fins i tot en alguns casos la culpabilització de les víctimes) han permès la repetició dels abusos i han causat un dany addicional a moltes víctimes. L’informe ha aportat testimonis molt reveladors d’aquest sofriment. Crec sincerament que l’Església anirà fent passos positius cap al reconeixement del problema i la reparació a les víctimes. Espero que amb aquest informe hi haguem contribuït.