«L'Estat, com Déu, necessita poc per provar que existeix»

Ferran Casas i Joan Rusiñol són dos periodistes amb cognoms d’artistes que a ‘Espanya no es toca’ (La Campana, 2023) expliquen que el primer que fa Pep Guardiola abans d’un partit és analitzar el rival. Casas i Rusiñol diuen que quan Espanya veu perillar la seua unitat, llança l’estat profund per garantir que no es mogui res i donen un nombre aclaparador d’exemples per sostenir la seua tesi. Després de llegir el seu llibre penses que Guardiola, després d’analitzar un rival així, renunciaria als 3 punts i no es presentaria al camp.

“L’Estat és com Déu, necessita molt poc per demostrar que existeix.” Al seu llibre posen aquesta cita en boca d’un gran coneixedor de les entranyes del poder del qual guarden l’anonimat. Ho fan després d’explicar que el govern de Rajoy va treure 10.000 milions de bancs catalans després de l’1-0. Unes xifres d’aquesta magnitud poden enfonsar qualsevol entitat bancària.

JOAN RUSIÑOL. D’una banda existeix l’estat estricte, aquell que representen el Congrés i totes les institucions formals, i per un altre l’estat ampliat, més invisible, que té com a finalitat última preservar la unitat d’Espanya, perquè és la manera de preservar els seus privilegis. Per comprovar l’existència d’aquest estat ampliat de vegades amb poc n’hi ha prou. Un exemple seria quan Pedro Sánchez acudeix a La Zarzuela després de ser investit president del govern. La cara que posa el rei, que controla molt bé la posada en escena i la comunicació no verbal, ho diu tot.

Amb Milei se’l va veure més content, sí. Al seu llibre parlen vostès amb molts periodistes, polítics i intel·lectuals. Un d’ells és Juan Carlos Monedero, que manté la tesi que el cop d’Estat del 23-F va triomfar perquè va aconseguir els seus objectius: disciplinar el PSOE, entrar a l’OTAN, parar l’exhumació de fosses i fer marxa enrere en el desenvolupament autonòmic amb la LOAPA.

FERRAN CASAS. Segurament té part de raó. El 23-F va aconseguir reduir una marxa el procés de democratització. Va condicionar molt l’arribada del PSOE al poder. L’assoleix amb una majoria absoluta brutal de 202 diputats, una xifra que no s’ha repetit mai, i aquest partit de l’antifranquisme hereta un estat que ja tenia una Constitució però que havia fet una transició sense remoure les estructures del franquisme, sobretot en el món de la justícia i en el de la policia, i el PSOE tampoc no les remou. Entre l’aprofundiment democràtic i l’estabilitat, la concòrdia, l’ingrés a l’OTAN, etcètera, tria el segon perquè vol evitar que hi hagi tensions socials i polítiques.

J.R. El que sí que fa el 23-F és democratitzar l’exèrcit, entre altres coses perquè amb l’entrada d’Espanya a l’OTAN els militars comencen a viatjar, a conèixer idiomes.. I tot això fa que es modernitzin. Per aquesta raó, quan es produeix l’embat per part de l’independentisme entre l’any 2014 i el 2017, els que agafen el relleu del Partit Popular i del PSOE com a defensors del règim del 78 no són els militars, sinó els jutges.

F.C. Cal tenir en compte que determinades actuacions que poden traspassar els límits del que seria acceptable en un estat democràtic es fan des de la impunitat d’un jutge que sap que, encara que dicti una sentència desproporcionada, hi ha la possibilitat que el Tribunal Europeu de Drets Humans li desautoritzi d’aquí a deu anys, ningú no li reclamarà responsabilitats, i fins i tot és possible que acabi al Consell General del Poder Judicial o al Tribunal Constitucional.

Javier Melero, quan li diuen que amb la seua defensa tècnica va obtenir els mateixos resultats nuls que els advocats més polítics en el judici del procés, diu que el resultat també hauria estat el mateix si hagués fet malabarismes amb tres taronges, i nosaltres hauríem estat una mica més entretinguts. També diu que la veritat sempre resplendeix, però aleshores ja se n’ha anat tothom.

J.R. En el cas Otegi, per exemple, després de passar-se sis anys a la presó i haver estat inhabilitat, el Tribunal Europeu de Drets Humans tomba la sentència i l’Audiència Nacional diu: “D’acord, ja repetirem el judici.” Bé, és que no s’hauria de tractar de repetir el judici, sinó que algú assumís responsabilitats.

F.C. I que es prenguin mesures perquè, si es detecten casos de lawfare, no torni a ocórrer.

J.R. Durant el trienni 2014-2017, que és quan els poders de l’Estat espanyol veuen les orelles al llop perquè es creuen més febles del que realment són, fan un càlcul reputacional i acaben concloent que estan disposats a pagar el cost de determinades mesures perquè hi ha un valor superior al de la qualitat democràtica que és la unitat d’Espanya.

F.C. La idea de la unitat d’Espanya no naix a la Constitució. És preconstitucional, de la mateixa manera que la idea de Catalunya és preestatutària. Jo crec que Espanya és un estat democràtic. No té ni la meitat d’amonestacions que altres estats democràtics d’Europa com ara Hongria o Polònia. Però l’estat democràtic espanyol té intermitències quan veu amenaçada la seua sobirania nacional o bé la monarquia. Llavors els llums de l’estat de dret s’apaguen i a les fosques pot ocórrer qualsevol cosa.