L’hivern comença aquest divendres a les 04.27 hores

L’hivern astronòmic de 2023-2024 a l’hemisferi nord començarà el dia 22 de desembre a les 4 hores 27 minuts hora oficial peninsular, segons càlculs del Observatorio Astronómico Nacional. Aquesta estació durarà aproximadament 88 dies i 23 hores, i acabarà el 20 de març de 2024 amb el començament de la primavera.

L’inici de l’hivern a l’hemisferi nord està definit per l’instant en què la Terra passa pel punt de la seua òrbita des del qual el Sol presenta la seua màxima declinació sud. El dia en què això succeeix, el Sol assoleix la seua menor elevació sobre l’horitzó al migdia i descriu al cel l’arc més curt. Com a resultat, aquest és el dia amb menys hores de Sol de l’any.

A més, durant diversos dies l’altura màxima del Sol al migdia sembla no canviar, i a causa d’això, al començament de l’hivern també se li crida solstici d’hivern (del llatí solstitium, Sol quiet). El començament de l’hivern en l’hemisferi nord coincideix amb el començament de l’estiu en l’hemisferi sud.

Les nits de l’hivern són llargues i amb freqüència seques, pel que resulten excel·lents per observar el cel. Durant l’hivern de 2023-2024 es podran veure diferents planetes i constel·lacions al llarg de cada nit.

A començaments de l’hivern, es pot veure al capvespre als dos grans planetes gasosos: Saturn i Júpiter, però a mesura que passin els mesos, Saturn s’anirà atansant al Sol, desapareixent del cel vespertí a mitjans de febrer. Per la seua part, Mercuri farà una breu aparició durant el mes de març, pel que l’estació acabarà amb dos planetes visibles al capvespre, Júpiter i Mercuri.

El cel a trenc d’alba, d’altra banda, començarà l’hivern amb un sol planeta, Venus. A finals de desembre, Mart apareixerà per l’est molt baix en l’horitzó i Mercuri farà una breu aparició que es prolongarà durant el mes de gener. En finalitzar l’estació, Venus desapareixerà en la brillantor de l’alba, deixant com a únic planeta visible Mart.

A més dels diferents planetes, el cel al capvespre a l’hivern mostrarà algunes de les constel·lacions favorites dels aficionats, ja que contenen les estrelles més brillants. Entre elles, destaca Orió, amb la brillant (i variable) Betelgeuse, Taure, amb la vermellosa Aldebarán, Can Gran amb Sirià, l’estrella més brillant de la nit, i Bessons, amb la parella Cástor i Pòlux. La unió d’algunes d’aquestes estrelles amb altres d’adjacents forma un asterisme conegut com l’hexàgon de l’hivern per ser característic dels vespres de l’estació.

Altres fenòmens d’interès astronòmic durant l’hivern de 2023-2024 inclouen les pluges de meteors de les úrsides, el màxim de les quals s’espera cap al 22 de desembre, i les quadràntides, el màxim de les quals s’espera cap al 3 de gener. Les llunes plenes de l’hivern tindran lloc el 27 de desembre, 25 de gener i 24 de febrer.

El 3 de gener de 2024 es produirà el moment de màxim acostament anual entre la Terra i el Sol, denominat periheli. En aquell moment, la distància de la Terra al Sol serà de poc més de 147 milions de quilòmetres, és a dir, uns 5 milions de quilòmetres menys que en el moment de més distància (afeli), que succeirà el 5 de juliol de 2024. Durant l’hivern de 2023-2024 no es produirà cap eclipsi de Sol o Lluna.

L'estació més curta de l'any a l'hemisferi nord 

Amb una mica menys de 89 dies de durada, l’hivern a l’hemisferi nord és l’estació més curta de l’any. Això és a causa que l’òrbita de la Terra al voltant del Sol no és circular sinó el·líptica i l’hivern coincideix amb l’època de l’any en què la Terra es troba més a prop del Sol. Quan passa això, la Terra es mou més ràpid en la seua òrbita (segons la coneguda com a segona llei de Kepler), i per tant necessita menys temps per arribar al punt on comença la següent estació, que és la primavera.

L’inici de l’hivern pot donar-se, a tot estirar, en quatre dates diferents del calendari (del 20 al 23 de desembre). Al llarg del segle XXI l’hivern s’iniciarà en els dies 20 a 22 de desembre (data oficial espanyola). L'any que començarà més aviat serà el 2096 i el que ho va fer més tard, el de 2003. Les variacions d’un any a l’altre són degudes a la manera en què encaixa la seqüència d’anys segons el calendari (uns de traspàs, d’altres no) amb la durada de cada òrbita de la Terra al voltant del Sol.

Encara que el dia del solstici d’hivern correspon al de menor nombre d’hores de Sol, la diferència d’hores entre el dia i la nit depèn de la latitud del lloc. Per a la latitud de Madrid, el dia del solstici d’hivern tindrà 9 hores i 17 minuts de Sol, a comparar amb les 15 hores i 3 minuts de Sol que va tenir el dia més llarg (solstici d’estiu).

La diferència entre el dia més curt i el més llarg és per tant de gairebé sis hores de Sol. A mesura que la Terra s’atansa a l’equador, aquesta diferència disminueix, mentre que als pols terrestres la diferència és màxima.