Així afecten els micro i nanoplàstics al cervell humà

No es veuen a simple vista però són a tot arreu, des de l’aigua que bevem a l’aire que respirem. Els científics han constatat la presència de plàstics microscòpics a pràcticament tots els racons del cos humà, inclòs el cervell. Això és el que se sap fins ara del seu impacte:

Un estil de vida que 'enverina'

El plàstic, omnipresent en l’estil de vida actual, es descompon lentament en partícules molt petites que acaben disseminades a tot arreu: s’han trobat des del cim de l’Everest a la fossa de les Marianes, a 10 quilòmetres sota la superfície marina.

Els investigadors els denominen microplàstics quan tenen un diàmetre inferior a 5 mil·límetres (mm) i nanoplàstics quan és menor de 0,001 mm, en tots dos casos mides inassequibles a l’ull humà.

El cos humà, com el de molts altres éssers vius, s’està convertint en un 'dipòsit’ d’aquestes micropartícules de plàstic que per la seua mida tenen una gran capacitat d’envair òrgans i teixits.

Un estudi de la universitat australiana de Newcastle, encarregat per l’ONG WWF, va estimar que cada setmana acaben penetrant al cos, a través del que ingerim o l’aire que respirem, una mitjana de 5 grams de plàstic, l’equivalent a una targeta de crèdit.

La seua presència s’ha constatat a la placenta, la llet materna, el pulmó, el fetge, la melsa, els ronyons, la sang o el cervell.

Un repte per a la ciència

Extreure, caracteritzar i quantificar els micro i nanoplàstics al cos humà i conèixer el seu impacte constitueix un repte d’una complexitat majúscula que amb prou feines comença a explorar la ciència.

"A nivell d’investigació estem pràcticament davant d’una tela en blanc", subratlla en una entrevista amb EFE la neurocientífica de la Universitat de Rhode Island Jamie Ross, considerada una de les pioneres a oferir llum sobre l’impacte dels microplàstics en el cervell dels ratolins.

Ross confessa que es va fer científica amb l’objectiu d’ajudar a respondre a la pregunta de quins factors ambientals diferenciats donen lloc que tenint dos bessons idèntics genèticament un arribi a desenvolupar parkinson i un altre no. O dit d’una altra manera, què provoca el parkinson, el trastorn neurològic que més creix en l’actualitat, quan no hi ha predisposició genètica per part de qui el pateix.

En múltiples experiments amb ratolins, en els quals els va fer beure aigua amb microplàstics que contenien uns marcadors durant tres setmanes, Ross i el seu equip van descobrir que aquestes partícules traspassen la barrera hematoencefàlica del cervell i hi produeixen  una inflació similar a la de les demències, i manifesten alteracions similars als qui les pateixen.

Com escapen al control del cervell

Una investigació gairebé paral·lela liderada per la Universitat de Viena va comprovar que els nanoplàstics més petits creuen aquesta barrera biològica tot just dos hores després d’haver estat ingerits.

"Haver comprovat que els microplàstics passen la barrera hematoencefàlica és un fet molt rellevant, parlem d’una barrera de permeabilitat altament selectiva i regulada per protegir el nostre cervell, que només deixa passar el que el cervell necessita," recalca l’investigador de biologia cel·lular de la Universidad Complutense José Antonio Morales-García, en una entrevista amb EFE.

En una persona sana, quan el teixit nerviós s’inflama el sistema immune lluita contra l’agent que produeix aquesta inflamació i tot torna a la normalitat.

El problema amb malalties com l’alzheimer o el parkinson és que la inflamació es cronifica i destrueix un tipus concret de neurones en cada cas, en el cas de parkinson la dopamina (per això els símptomes són motors), i en el de l’alzheimer un tipus de neurones anomenades colinèrgiques, que regulen la memòria a curt termini en l’hipocamp.

El que la ciència ja ha pogut constatar és que, una vegada enganyat  l’'arc de seguretat’ del cervell i haver penetrat en ell, les partícules microscòpiques de plàstic produeixen una inflamació continuada i prolongada en aquestes mateixes zones donant lloc a alteracions similars a les d’aquestes malalties.

Malgrat l’enorme complexitat d’avançar en aquest camp, la investigació amb ratolins, l’animal a què més recorre la neurociència, també ha descobert que aquestes partícules afecten la comunicació entre neurones i la producció de neurotrasmissors.

El resultat seria similar a qui li alteren sense saber-lo el teclat en mòbil i a l’hora d’escriure el seu missatge és incomprensible, exemplifica l’investigador de la Complutense.

Prou evidència per prevenir

Més enllà dels descobriments que s'han fet fins ara, la ciència té encara tota una tela per pintar per oferir una imatge més clara de com aconsegueixen aquests reptes de plàstic minúsculs traspassar la barrera de protecció del cervell i quin és el seu cicle de vida una vegada son dins.

Encara que la informació científica és limitada encara, els investigadors consultats afirmen que "hi ha prou evidència" per prevenir al màxim l’exposició a la contaminació del plàstic, i deixar de banda tot el que utilitzem compost o embolicat en aquest material si no és estrictament necessari.