Un lleidatà a l’equip de la pel·lícula ‘La sociedad de la nieve’ de Bayona

L’últim i aclamat film del cineasta català Juan Antonio Bayona, La sociedad de la nieve, no va poder emportar-se diumenge el Globus d’Or però continua aconseguint excel·lents crítiques pel realisme amb què explica una de les històries de supervivència més grans: el 13 d’octubre del 1972 un avió es va estavellar a la serralada dels Andes i setze persones van lluitar per viure fins que van ser rescatades 72 dies després. La cinta, que compta amb tretze nominacions als Goya i opta a Millor Pel·lícula Internacional als Oscar, és una superproducció amb seixanta milions d’euros de pressupost i més de 600 hores de rodatge. 

El lleidatà Sergi Villacampa ha viscut de prop tot el procés de producció al costat de Bayona, ha conegut els supervivents de la tragèdia i ha dormit al lloc exacte de l’accident als Andes, a uns 4.000 metres d’altitud. Encara que la seua passió és la cuina i es dedica a obrir restaurants per tot el món, durant la pandèmia va fer un parèntesi per formar part de l’equip de La sociedad de la nieve com a assistent de director. 

Explica que la crisi sanitària va suposar un impàs per al sector de la restauració i Bayona, amb qui comparteix una gran amistat des de fa set anys, li va proposar formar part d’aquesta aventura. “Vaig acompanyar el director en totes les seues tasques i funcions d’aquesta pel·lícula, la qual cosa em va permetre viure una experiència brutal i molt enriquidora”, explica Villacampa. “La preproducció es va dur a terme en un estudi a Barcelona, on teníem una maqueta a escala 1:1 de l’avió perquè els actors s’acostumessin a moure’s al set −després de l’accident, va quedar inclinat uns quaranta graus i l’objectiu era relatar la història el més veraç posible−”. 

El rodatge va durar més de 150 dies i es va desenvolupar entre Sierra Nevada, on hi havia tres decorats; l’Uruguai i l’Argentina, incloent també la localització real de l’accident. “Tot el material de filmació va haver de transportar-se amb helicòpters i portadors”, recorda Villacampa, que, al costat de Bayona, va fer un primer viatge al cor dels Andes per conèixer de prop el lloc del sinistre. “Vam estar caminant dos dies per arribar-hi i vam dormir en tendes de campanya. Va ser una de les pitjors nits, amb temperatures extremes i una gran fatiga pel mal d’altura. T’imagines el sofriment dels supervivents, que parlen de l’accident com l’infern.” 

De fet, els testimonis de la tragèdia van estar implicats activament en el rodatge. “Sempre estaven al telèfon per narrar la història de forma fidedigna. També vam entrevistar els familiars de les víctimes. Tot el rodatge va ser molt emotiu.” Feia 10 anys que Bayona preparava el film, que s’inspira en el llibre homònim. De fet, d’aquest va extreure el nom d’un altre gran film, Lo imposible.