La catedral que m’agradaria veure a la meua ciutat

Des de fa temps desitjava saber algunes curiositats constructives i ornamentals del temple de la catedral que hi ha dalt d’un turó i des d’on es pot entreveure tota la ciutat que està als seus peus. Per fi va arribar el dia esperat. Ben abrigat, ja que era hivern i amb espessa boira, vaig entrar per la porta principal i de seguida em vaig adonar de la total nuesa de l’església. En total silenci ambiental vaig recórrer tota la longitud de la nau principal fins a arribar al presbiteri, situat a un nivell més alt que la nau que ocupen els fidels, i arribant a ell per uns esglaons que ocupaven tot l’ample d’aquest presbiteri i que forma parteix de l’absis major del Temple.

Igualment, des del creuer, em vaig endinsar cap a les àrees dels transseptes, que forma una creu llatina amb l’eix de la nau principal. Els pilars cruciformes principals amb semicolumnes adossades a ells per apuntalar els arcs formers són altíssims,  i finalitzen cada semicolumna en un capitell historiat d’alt valor artístic. El cimbori octogonal que cobreix el creuer, les rosasses, les capelles, tot era arquitectura en estat pur, on el romànic i el gòtic se superposaven sense cridar l’atenció.

Vaig treure la brúixola de la butxaca i vaig comprovar que l’eix longitudinal de la nau estava orientat en rigorós sentit est-oest, d’aquesta forma l’oració litúrgica es podia fer mirant cap al sol naixent, orientació clàssica a totes les esglésies de l’edat mitjana segons marcava el Concili de Nicea de l’any 335 e.c.

A continuació, va cridar la meua atenció que entre els motius vegetals, éssers fantàstics, i temes de l’antic i nou testament que hi havia als capitells hi havia alguns que em recordaven motius astronòmics. En un vaig veure esculpit un cometa amb una gran cua, en un altre les diferents fases de la Lluna i en quatre es representaven escenes de les principals constel·lacions, en diferents formes i mides. Aquest fet em va intrigar, i en assabentar-me que els treballs d’inici d’aquella església de la catedral van ser un 20 de març de 1264, segons consta en una làpida situada al costat de la porta de la sagristia del presbiteri, ho vaig entendre tot.

Aquella catedral es va iniciar el mateix dia de l’equinocci de primavera, és a dir, quan el Sol surt exactament per l’est i culmina just per l’oest, coincidint amb l’orientació est-oest de la nau central. Quant al cometa als capitells, sens dubte es tractaria del gran cometa de 1264 (c/1264 N1), visible des de juliol fins setembre, de llarga cua i una brillantor que era possible veure'l de dia. Sens dubte el mestre d’obres, o en el seu cas l’escultor, va voler deixar constància d’aquest esdeveniment astronòmic al temple.

Pel que fa a les constel·lacions es refereix, es representaven les del Lleó (Leo), l’Ossa Major i la Menor sobresortint l’estrella Polar, les 7 estrelles principals de la Corona Boreal, en forma de semiarc i un triangle format per 3 estrelles que per la seua posició sens dubte es tractava de Sirius, Proció i Betelgeuse. Totes aquestes constel·lacions es trobaven en capitells contigus i justament eren les que hi havia al cel nocturn de la ciutat a primeres hores de la nit del dia de la posada de la primera pedra, un 20 de març de 1264. Precisament les cròniques de l’època vinculen l’aparició d’aquest cometa amb la mort del papa Urbà IV, qui suposadament va emmalaltir el mateix dia que el cometa va ser vist per primera vegada i va morir en el moment que va desaparèixer del cel.

Les tres grans rosasses que vaig veure estaven situades sobre la porta major o principal de l’oest, la primera, i les altres dos, a les façanes del transsepte. Les tres eren idèntiques, amb vuit obertures cada una i en el seu centre una esfera simbolitzant la Terra. Aquestes vuit obertures van portar el meu pensament cap a una de les pintures, que, amb la tècnica del fresc, embellia una petita part del presbiteri. Aquesta pintura simbolitzava les òrbites concèntriques dels planetes, ideada per Claudi Ptolemeu al segle II, on la Terra era en el centre de l’univers i al seu voltant giraven la Lluna, Mercuri, Venus, el Sol, Mart, Júpiter, Saturn, deixant per a l’esfera última el lloc de les estrelles fixes. En total vuit òrbites, que bé podrien simbolitzar les vuit obertures a les rosasses.

La finestra central, de les tres existents al presbiteri, deixava entrar els primers rajos de llum que, en els dos solsticis de l’any, il·luminaven la creu que hi havia sobre l’altar major, per la qual cosa la seua intencionalitat era ben evident.

Algunes marques dels picapedrers que vaig veure als pilars i carreus de pedra simbolitzaven llunes creixents, creus llatines, esteles funeràries i altres inscripcions esotèriques, i totes elles posaven de manifest la convivència de les cultures jueva, cristiana i musulmana en aquesta ciutat i en aquella època medieval.

No podia creure tot el que estava descobrint en aquest lloc que convida a la meditació transcendental, i que encara que ens separàvem 759 anys de la seua construcció, l’arquitecte i mestre d’obres d’aquella esplèndida catedral em va enviar un missatge ben clar: A més de gran constructor de catedrals, soc astrònom!