«Fa deu anys volia casar-me i formar una família»

Va ser ordenat sacerdot al novembre, amb 29 anys, Sempre ha tingut clara aquesta vocació? No sempre. Quan vaig començar la carrera de dret tenia molta il·lusió per estudiar, tenir una família i aconseguir una bona feina. Fins fa 10 anys tenia xicota i em volia casar i formar una família. Però al final els camins del Senyor ens mostren diferents opcions de vida.

Va ser quan va venir a Lleida? Vaig venir per fer un Erasmus i el rector de Sant Llorenç em va acompanyar molt. Estava sense la família, allunyat de la meua comunitat, i ell em va donar suport. Fins i tot em va convidar a dedicar-me a l’Església. Li vaig dir que no i vaig tornar a Mèxic, on vaig iniciar una relació amb una noia. Però em vaig adonar que la felicitat pot vindre per molts camins i és llavors, el 2016, quan vaig decidir tornar per estudiar al seminari. Ara em fa molta il·lusió formar part d’aquest projecte de Déu per a la humanitat.

Va tenir dubtes? El seminari és un moment de reflexió i per reafirmar la nostra decisió i convicció. El dubte era si seria veritablement feliç renunciant a tenir una família, però m’ha tornat la meua dedicació amb escreix. Sembla que estic donant el meu temps i el meu esforç per una cosa que sembla que no té futur, però no és així en absolut, perquè ara la meua família són tots a l’Església. 

La seua família i els seus amics van acceptar aquesta decisió? Al principi els va sorprendre, sí és clar, tota mare vol tenir nets. Però han vist que soc feliç i ells també ho són.

Hi ha una crisi de vocacions? Relaciono aquesta crisi amb la manifestació d’una societat que ha canviat les seues maneres de viure. Abans es podia veure més l’acceptació al compromís dels joves. Però seria necessari que es preguntessin ‘què ens fa realment feliços?’. Amb la meua vocació intento donar testimoni que val la pena seguir el Senyor.

Es necessita fer canvis davant de la pèrdua també de fidels? Sí, falta molt. Però ara per ara n’hi ha prou de fer bé les coses que hem de fer. La meua il·lusió és pensar que la crisi d’avui ens ajuda a reflexionar què estem fent com a Església i ens ajuda que hi hagi més sentit crític, perquè porta a renovar i aprofundir.

Cap a on hauria d’anar l’Església? És necessari més participació i escoltar-nos per fer una Església de tots. En el meu cas, que soc en esglésies de municipis petits, crec que és un bon model per treballar per una veritable fraternitat. Ja no veig la quantitat, sinó la confiança, i que sàpiguen que l’Església intenta reflexionar tot el que ha fet malament perquè vol treure tot el bé que pot fer.

Les dones haurien de tenir més responsabilitat? Són molt importants, si no fos per les dones, no hi hauria Església. És necessari perquè tots hem de ser conscients de la nostra responsabilitat i sobretot en un moment en què falten sacerdots.

Alguna anècdota en aquests tres mesos com a sacerdot? M’han rebut molt bé. Em va sorprendre que alguns s’enorgullien que no anaven a missa i que no hi anirien.