Vocacions en decadència

“Déu, envia’ns més operaris que falta ens fan”. Aquesta és una frase que va pronunciar el bisbe de Lleida, Salvador Giménez, el novembre passat en l’ordenació de Joshua Carrillo, de 29 anys, com a nou sacerdot de la diòcesi. Era la primera que es produïa al pla en set anys i de l’únic seminarista que tenia. Bisbats i congregacions no amaguen que hi ha una crisi important de vocacions el que els porta a buscar més implicació de la comunitat laica per mantenir la gestió dels temples i la celebració de les cerimònies.

Només algunes xifres. El bisbat de Solsona té 57 sacerdots dels quals 37 presten els seus serveis a parròquies de Lleida. Compta amb dos comunitats de frares amb 9 religiosos, i una dotzena de congregacions de monges amb 103 religioses, a més de vuit unitats pastorals i 117 parròquies. En el cas de Lleida, de 86 sacerdots, només la meitat tenen menys de 65 anys, i hi ha 18 congregacions amb un centenar de religiosos i religioses.

Sobre les causes de la caiguda de les vocacions, assenyalen la falta de compromís, una visió més intimista de tot el que fa referència a la religió i una societat més individualista que dificulta el relleu. El vicari general del bisbat de Lleida, Lluís Sallán, assenyala que això ha provocat que els sacerdots assumeixin més responsabilitats i una situació de “pluriocupació pastoral”, que els porta a fer molts quilòmetres per poder arribar a les parròquies que tenen assignades.

Per poder afrontar la gestió i la celebració, s’ha incrementat la implicació de la comunitat laica. “Tenim més de 473 laics que formen part dels consells de pastoral i més de 63 responsables d’equips de catequesi. A més de 59 responsables de la gestió directa de les parròquies. La missió es fa igual però hi ha més diversitat”, apunta. També han aparegut noves figures com els diaques permanents i els animadors de comunitat, homes i dones que fins i tot poden portar parròquies. “Abans o hi havia el sacerdot o es tancava la porta, i això ha canviat”, afirma.

Un dels reptes és arribar fins als  joves i intentar revertir la menor presència de feligresos a missa, amb una caiguda important després de la pandèmia, i Sallán no creu que hi hagués més sacerdots si poguessin accedir al matrimoni. “És una crisi de creixement però purificadora i s’estan obrint nous camins i llenguatges en un canvi d’era”, opina. Per al vicari general de Solsona, Marc Majà, la falta de vocacions és només un més dels grans interrogants socials, econòmics i polítics que estan oberts. “La vida religiosa no escapa de la realitat en què vivim, en què cada vegada hi ha menys creients, i encara menys practicants, i encara menys religiosos”.

Amb tot, manifesta que la gent continua confiant en els serveis de les parròquies com quan hi ha un difunt o en les celebracions, entre altres circumstàncies. Creu que cal afrontar el moment actual amb realisme i veure fins on poden arribar els sacerdots i fins on es requereix la col·laboració dels laics. Comenta que al territori de la diòcesi de Solsona, amb molts pobles petits, en alguns casos es duu a terme la rotació de les misses als pobles d’una mateixa parròquia, si bé reconeix que des de la pandèmia molts padrins opten per seguir la missa per televisió.

Un altre pas és la coordinació amb els diaques. A la diòcesi n’hi ha 5 actualment. Finalment, explica que la institució per part del Papa dels ministeris laicals (poden exercir-los homes i dones per convocar i fer celebracions de la paraula) és una tercera via per donar resposta a la demanda. Amb tot, explica que fins avui a Solsona es poden seguir mantenint els serveis bàsics en les parròquies. En el mateix sentit, a nivell assistencial diu que Càritas està molt present i activa en una de les unitats pastorals.

D’altra banda, comenta que estan arribant sacerdots d’altres països i que la presència dels laics és cada vegada més directa en el manteniment del patrimoni històric i cultural de les esglésies, ermites i monuments.

“Fa vint anys érem 14 germanes i ara només som cinc”

Les Germanetes dels Ancians Desemparats és una congregació religiosa catòlica femenina que es fa càrrec de la residència per a la gent gran ‘Llar de Sant Josep’ de La Seu d’Urgell. La mare superiora explica que el centre està gestionat actualment per 5 religioses, però fa uns 20 anys van arribar a ser 14, amb una mitjana d’edat d’entre 25 i 35 anys, “molt més jove que ara”, en la que hi ha alguna de 30 i 40 però també altres que ronden els 70 anys. “Cada vegada som menys, la vocació és molt petita i els joves no estan disposats a entregar-se, tenim la sort a la qual ens donem suport amb religioses d’altres cultures, on la vocació és més gran”, explica.

De fet, a La Seu hi ha dos religioses espanyoles, una del Perú, una de Guatemala i una de Santo Domingo. Les religioses combinen les hores de pregària amb les de cura dels ancians. La directora de la Llar, Sor Luisa García, explica que dediquen cada dia moments al culte “perquè són els que ens donen la força per continuar”. Cada una té la seua tasca en la residència, una a la cuina i altres en les àrees d’ancians més assistits. “És sacrificat, però molt bonic”, afegeix. La situació econòmica no és gaire bona. Abans passaven amb les pensions dels ancians residents però ara, compte, “ens hem vist obligats a demanar que les famílies col·laborin amb un ingrés extra mensual perquè tenim moltes factures i nòmines per pagar”.

La residència té 85 places, totes ocupades, i 38 treballadors. “Hem hagut de tancar algunes cases que teníem en Girona, on ja no hi havia religioses que es fessin càrrec i no podíem pagar les nòmines de tot el personal”, diu. La congregació gestiona també la Llar Santa Teresa Jornet de Aitona.

Avui la gent no està per fer contractes per tota la vida

La comunitat de Sant Ramon, a la Segarra, té en l’actualitat 7 novicis, gairebé el doble que l’any passat. A més, des de desembre compta amb un diaca, Diego, que ja va iniciar la seua formació a Sant Ramon i que vuit anys després ha tornat per donar suport als tres sacerdots d’aquesta comunitat que, a més d’atendre l’històric santuari i el noviciat, cobreixen les misses en una desena de poblacions del centre de la Segarra.

Des de fa uns mesos i de forma provisional es traslladen fins a Sant Guim de Freixenet. El prior, Francisco Marín, admet que, avui dia, aconseguir vocacions és tot un repte. Per argumentar-ho utilitza la metàfora d’un anunci televisiu i comenta que “avui la gent no està per fer contractes per tota la vida en gairebé cap àmbit”. Considera que hi ha joves molt vàlids que opten per atendre el seu compromís d’entrega als altres en una ONG o un altre tipus d’entitat solidària. “És cert també que ens trobem joves amb poc fons de fe”, explica. Quan a l’atenció de les parròquies a la Segarra, afirma que és una situació difícil. Cobreixen una dotzena de pobles, molt petits, el més gran és Sant Ramon, i amb persones molt grans. En aquest sentit, afirma que en altres parts com Castelló hi ha comunitats més vives i implicades que aconsegueixen atreure joves. Amb tot, la comunitat Mercedària està dedicada a atendre els centres penitenciaris pel que la tasca en les parròquies és una feina afegida al que s’impliquen per la falta de vocacions.

“Abans érem un col·legi i ara ens cuidem de germanes més grans"

Les Missioneres Esclaves de l’Immaculat Cor de Maria són un exemple del descens del nombre de religiosos i religioses en acabar la seua missió d’ensenyament, ja que van gestionar el col·legi Cor de Maria, a l’avinguda Catalunya, que després va passar a ser una residència femenina i ara, per a monges grans.

La germana Miguela Mayoral explica que a Lleida van arribar a ser mig centenar i que ara es dediquen a cura de religioses dependents. “Ara hem de contractar personal perquè no hi ha germanes que puguin fer totes les tasques i anem fent amb les nostres pensions, amb les quals hem de mantenir un edifici que és gran.” Per a la germana Miguela, la falta de vocacions és un problema de compromís però té esperança en els joves. I també en mantenir la casa de Lleida, la de la seua fundadora, Esperanza González, la figura de la qual reivindiquen.

«La vocació és un regal de Déu»

Mn. Abel Trulls, rector de Bellpuig i unes altres quatre parròquies

Com va prendre la decisió de dedicar la seua vida a l’església? Vaig decidir entrar al seminari el 2009 quan tenia 20 anys arran d’un temps de discerniment i de pregar a Déu per saber què volia en la meua vida. La meua família és cristiana practicant. Sempre havia pensat i desitjat formar una família cristiana però el 2007 em vaig sentir interpel·lat a entrar al seminari a través d’un article d’un diari cristià. Estudiava 2n de Batxillerat, no entenia què em demanava Déu i vaig començar a estudiar una de les meues passions, arquitectura. Durant els dos anys següents vaig enfortir la fe i el 25 de març de 2009, dia de l’Anunciació de l'Ángel a María, em vaig sentir amb pes per dir ‘sí’ el que Déu em demanava.

Com s'ho va prendre l'entorn? Tots ho van rebre positivament. Em va sorprendre que alguns amics més allunyats de l’església es van interessar, tenien preguntes i curiositats.

Està content? Al principi no volia ser sacerdot, vaig entrar al seminari perquè Déu m’ho demanava però tenia la seguretat que si aquesta era la seua voluntat, seria feliç. I quan va arribar l’ordenació sacerdotal era feliç perquè veia que això m’omplia i que era la voluntat de Déu. I malgrat que en el futur hi pogués haver incerteses, Déu seria ajuda i fortalesa. Ara estic content de ser sacerdot i ser a Bellpuig al servei de Déu, l’església i la comunitat.

El seu dia a dia no són només les misses. Moltes persones pensen que els sacerdots només celebren misses. Curiosament quan aquestes s’impliquen més a nivell de la parròquia veuen que hi ha un volum de treball important. El que es veu més són les celebracions religioses però també faig visites a malalts, atenció a persones necessitades, catequesi, nova evangelització, organització de les parròquies (porto 5), conservació del patrimoni cultural i religiós tant material com  immaterial... i aquest any de forma especial amb l’Any Jubilar, amb motiu dels 400 anys de la primera arribada del Cristo de Bormio a Bellpuig.

Per què creu que falta vocació? No hi ha un únic factor, un d’ells és la falta de compromís, en entitats civils també succeeix. Malgrat ser pocs, hi ha joves que diuen sí. Durant quatre anys vaig ser l’únic seminarista de Solsona, però hi havia proximitat amb altres joves seminaristes d’altres diòcesis i amb els novicis de Sant Ramon. 

Ara molts provenen d’altres països. Allà hi ha més fe? L’església sempre ha tingut vocació missionera. Durant un temps els seminaris de les nostres diòcesis eren plens i se n’enviaven molts fora per evangelitzar i treballar per a un món més just. Ara Catalunya és terra de missió. La història va canviant.

Com veu el futur? És incert com la societat, però també ple d’oportunitats. Hem d’encendre espurnes als cors de les persones que puguin veure que val la pena seguir Jesús i el seu evangeli. I malgrat la incertesa, hem de mirar el futur amb esperança