Investigadors espanyols identifiquen una proteïna essencial en la regulació de l’obesitat

Un estudi liderat pel Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) ha descobert que la proteïna Dido1 és clau en el desenvolupament del teixit adipós i té capacitat de prevenir l’obesitat fins i tot en situacions d’alimentació amb dietes enriquides en greixos.

El treball, que descriu les funcions de Dido1 en el desenvolupament del teixit adipós, es publica a la revista 'Proceedings of the National Academy of Sciences' (PNAS). El seu objectiu és identificar els factors moleculars implicats és essencial de cara al desenvolupament de teràpies que permetin la seua regulació i control.

Els investigadors recorden que l’obesitat és una patologia que afecta més de mil milions de persones al món i està considerada per l’Organització Mundial de la Salut com una prioritat en l’àmbit de la salut pública. A més, constitueix un factor de risc per a diferents malalties, fet que suposa limitacions en l’expectativa i qualitat de vida de les persones afectades.

Mitjançant la generació de ratolins genèticament modificats, els autors identifiquen la capacitat d’aquest gen per prevenir l’obesitat. "El focus del nostre laboratori és el desenvolupament de cèl·lules mare i en els treballs previs sobre la funció de Dido1 havíem observat que els ratolins amb mutacions a l’extrem amino terminal de la proteïna presentaven un fenotip diferencial: eren més prims que els ratolins silvestres", assenyala Thierry Fischer, investigador del CSIC en el Centre Nacional de Biotecnologia (CNB-CSIC).

"Per aquesta raó decidim comprovar quins eren les diferències en el seu metabolisme", contínua Fischer. El teixit adipós és el principal òrgan d’emmagatzemament de greix i exerceix un paper fonamental en la regulació del metabolisme sistèmic i en les malalties relacionades amb l’obesitat.

"Un teixit adipós disfuncional pot induir un excés o una reducció del greix corporal (també anomenat lipodistròfia). En aquest estudi, identifiquem que la primesa dels ratolins mutants es deu a una disminució del teixit adipós i baixa presència de lípids en sang, fins i tot quan les seues condicions d’alimentació inclouen una dieta rica en greixos", explica l’investigador del CSIC.

A més, "hem vist que quan es realitzen estudis de la despesa energètica i ingesta dels animals en gàbies metabòliques, els ratolins canviats tenen més dificultats per utilitzar els lípids de la dieta de forma eficient. Prefereixen utilitzar hidrats de carboni", assenyala Gema Medina-Gómez, científica de la Universidad Rey Juan Carlos.

Una altra de les interessants troballes de l’estudi per a Guadalupe Savi, investigadora del Centro Nacional de Investigaciones Cardiovasculares (CNIC) és que "l’alteració del greix, a més de provocar primesa, resulta en una lleugera hipotèrmia en aquests animals".

Aquests resultats, si bé s’han obtingut en ratolins experimentals, poden tenir importants implicacions terapèutiques en patologies metabòliques. Aquest model difereix d’altres models de ratolins lipodistròfics prèviament publicats i podria constituir un nou sistema per a la investigació i desenvolupament d’intervencions terapèutiques dirigides.

"El desenvolupament d’aquest model pot ser molt útil per entendre millor la regulació de l’emmagatzemament i la distribució del greix", explica María Ángeles García-López, també investigadora del CNB-CSIC i primera autora de la investigació.

L’obtenció d’aquestes dades s’ha aconseguit mitjançant la combinació de diferents tecnologies capdavanteres, i la col·laboració amb els grups d’investigació de Guadalupe Savi al Centro Nacional de Investigaciones Cardiovasculares i de Gema Medina-Gómez a la Universidad Rey Juan Carlos d'Alcorcón.