El peix pallasso compta les franges d’altres peixos per determinar el seu nivell d’amenaça

El peix pallasso anemone, el famós protagonista de "Buscant a Nemo", sembla que és capaç de reconèixer a altres espècies similars segons el nombre de franges blanques verticals al seu cos i determinar així el seu nivell d’amenaça.

Un estudi de l'Institut Japonès de Ciència i Tecnologia d’Okinawa (OIST) que publica Journal of Experimental Biology suggereix que els peixos pallasso que formen les seues colònies en anemones (Amphiprion ocellaris) poden ser més conscients del que es pensava.

La capacitat de determinar l’amenaça que representa un altre peix en funció del número de les franges blanques al llom els permet defensar casa seua dels intrusos que podrien provar de desallotjar-los, mentre que fan menys cas als que no estan interessats en el seu hàbitat.

El peix pallasso permet que moltes espècies visitin la seua anemone, però si un membre de la seua pròpia espècie que no forma part de la colònia hi entra, l’exemplar més gran, conegut com a alfa, controlarà agressivament i foragitarà l’intrús.

L’equip va realitzar diversos experiments amb una colònia de joves peixos pallasso que es van mostrar més agressius i durant més temps amb aquells que, com ells, tenen tres franges blanques verticals.

Els comportaments agressius van ser menors amb peixos amb una o dos ratlles i menys encara davant dels que no tenen franges, "la qual cosa suggereix que són capaços de comptar el nombre de barres per reconèixer l’espècie de l’intrús", va explicar l’autora principal de l’estudi, Kina Hayashi, de l’OIST.

Els experiments es van fer amb un grup de peixos pallasso anemone d’uns sis mesos criats al laboratori per assegurar-se que mai no havien vist altres espècies de peixos.

L’equip va observar les reaccions de la colònia davant d’altres com el peix anemone de Clarke (A. clarkii); el peix pallasso querubí (A. sandaracinos) i el pallasso ensellat (A. polymnus), així com davant de la seua pròpia espècie.

Els peixos es van col·locar en caixes dins d’un tanc amb una colònia de peixos anemone pallasso i van observar amb quina freqüència i durant quant temps miraven agressivament i envoltaven la caixa.

La reacció més agressiva va ser contra els de les seues pròpia espècie (amb tres franges blanques), amb els quals es van enfrontar fins en un 80 % de les vegades.

La resta d’espècies van ser millor tractades. El pallasso querubí -sense franges laterals- va ser el que va sortir millor parat, ja que gairebé no va patir atacs, mentre que el pallasso de Clarke i l’ensellat -amb dos o una franja- van ser intimidats lleument.

El segon experiment es va realitzar amb discos de plàstic pintats amb franges i el resultat va ser similar. Els models de plàstic amb dos barres van ser atacats amb alguna cosa menys de freqüència, que els de tres, mentre que els que tenien una o cap franja van rebre la resposta menys agressiva.

Aquestes proves van portar als investigadors a suggerir que els peixos semblen comptar el nombre de ratlles blanques verticals per determinar el seu nivell d’agressió cap als visitants.

A més, van descobrir que les colònies de peixos pallasso anemone tenen una estricta jerarquia per determinar quin membre s’encarrega d’atacar i espantar l’intrús.

En la naturalesa, una colònia sol estar formada per una femella alfa, un mascle beta i alguns de juvenils gamma. La posició social dins del grup ve determinada per diferències molt lleugeres de mida.

Encara que els investigadors van utilitzar peixos immadurs que encara no s’han metamorfosat en mascles o femelles, van observar la mateixa jerarquia basada en la mida, en la qual el juvenil més gran assumia el paper d’alfa i liderava la càrrega contra l’intrús.